ELS COLORS DE LA TERRISSA CATALANA

EL FOC. Text: Anna Murià - Cal·ligrafia: Robert Cabeza. 1997

“El ceramista modela els objectes, els cou, els pinta, els torna a coure i té sorpreses: esperava un color i n’hi surt un altre, la superfície imprevisiblement aspre o llisa, mat o brillant... a última hora qui mana és el foc. I també el fum que penetra al forn i produeix sobre l’argila unes matisacions com les de les boires a l’albada.”  

Anna Murià. Aquest serà el principi.

ELS COLORS DE LA TERRISSA CATALANA

Robert Cabeza i Comas

Joan Santanach i Soler

Moltes vegades, donem per suposat que la majoria de la gent que se sent atreta per la terrissa conegui, d’entrada, la causa que els atuells de terrissa tinguin aquest o un altre color. Per què aquest càntir és verd, aquest grog palla o caramel, aquell vermell o també per què les peces d’aquells altres indrets són negres...

Sense voler entrar en excessius tecnicismes, farem una petita explicació dels materials i procediments que usaven els terrissers dels obradors catalans, els quals ens han deixat una ampla varietat de tonalitats cromàtiques en un gran nombre de peces d’extraordinària factura.

A la majoria de la terrissa i, sobretot, la destinada a l’ús domèstic, se li aplicava, un cop les peces estaven fetes, seques i abans de coure-les, un bany d’engalba, és a dir, aigua amb terra  mòlta (blanca o de color) diluïda, que tenia per finalitat deixar la superfície de la peça més ben acabada i fina i, segons en quines argiles, aconseguir un color atractiu que el vernís incolor no els conferia; també, en pocs casos, per disminuir la porositat de l'argila en atuells que no havien d'anar envernissats. Aquest bany d’engalba podia ser a tot l’exterior de la peça, com en els càntirs d’hivern totalment envernissats; també es podia envernissar només la part superior del càntir, de dues maneres: en lluna –dita davantal a Figueres– agafant quasi sempre tarot, nansa i galet, o coronant-lo, és a dir submergint només la part superior del càntir en l'engalba (càntir coronat). Les gerres eren gairebé sempre envernissades per la seva part interior mentre que l’exterior podia ser també totalment envernissat o ser-ho només per la part superior. Les soperes, per exemple, eren totalment envernissades, menys, en algunes ocasions, la part interior de la tapa.

Però en aquest article no pretenem explicar la tècnica emprada en cadascun dels atuells que es produïen sinó divulgar de manera entenedora el perquè dels colors resultants.

Si a una peça se li donava un bany d’engalba blanca i, quan ja era seca, abans de posar-la al forn, se li aplicava un bany de vernís de plom transparent, la peça tenia, un cop cuita, un color palla com moltes de les que coneixem de la Bisbal, Figueres o Piera. A Provença hi ha argiles tan clares que no els cal engalba blanca sota el vernís perquè aquest, un cop cuit, doni color groc clar.

Vernís transparent sobre engalba blanca

(vegeu una petita manca d'engalba en la nansa: s'hi transparenta el vermell 

fosc de la terra, el qual queda més intens a causa del vernís)

Si aquesta engalba estava feta amb terra vermella, el color final de la peça, una vegada acabada la cocció, era vermell o lleugerament ataronjat.

Vernís transparent sobre engalba vermella

Si a una engalba blanca se li aplicava un vernís barrejat amb òxid de coure, el color final de la peça era verd, com els dolls de Figueres, els aiguamans de Barcelona (a partir de la segona meitat del segle XVII) o els càntirs de Torredembarra, entre d’altres. 

 Vernís amb òxid de coure sobre engalba blanca

 Vernís amb òxid de coure sobre engalba blanca

(poc vernís per l'engalba aplicada)

Vernís amb òxid de coure sobre engalba blanca 

(noteu el color del vernís quan no hi ha engalba)

Moltes vegades, a causa de la col·locació dels diferents atuells en el forn i de la concentració més gran de calor en zones concretes, el vernís liquat lliscava per damunt de l’engalba, deixant superfícies de menys gruix on podia transparentar l'engalba (verd més clar) o, en ser molt volàtil l'òxid de coure, quedava de color palla (el de l'engalba); els regalims acabaven formant gotes de color verd més intens a causa del gruix del vernís.

Vernís amb òxid de coure deixant transparentar l'engalba blanca

Vernís amb òxid de coure fent regalims i formant degotalls

També, si a l'engalba blanca se li aplicava el vernís barrejat amb òxid de ferro, el color resultant era d’un groc caramel o ataronjat, tonalitat (més fosca o més clara) que variava també en funció del color de l’engalba i de la quantitat d’òxid en el vernís. Una altra manera d'aconseguir el color ataronjat era amb vernís incolor damunt d'una barreja d'engalba blanca i vermella.

Vernís amb òxid de ferro sobre engalba blanca

Afegir manganès al vernís donava un color marró, violaci o gairebé negre, depenent de la concentració de l'òxid, en recobrir qualsevol tipus d’engalba o fins i tot, en superfícies sense engalba. Com en el cas anterior, aquest color fosc es podia obtenir també amb una engalba negra, feta amb terra vermella barrejada amb manganès o bé amb terra directament negra, recoberta de vernís incolor. Apareixen aquests colors foscos en peces de Solsona, Olot, Gerri de la Sal o Tuïr, entre d'altres.

Vernís amb òxid de manganès sobre engalba blanca

La tècnica de l’esquitxat, consistia a esquitxar d’òxids les superfícies de l’engalba i recobrir-la posteriorment de vernís. En podem trobar un bon nombre de combinacions i varietats.

Hi ha esquitxos verds d'òxid de coure sobre engalba blanca (molt menys freqüentment sobre engalba vermella); d’òxid de manganès, morats, damunt d’engalba blanca (moltes vegades juntament amb altres de verds d’òxid de coure, com per exemple en alguns càntirs d’hivern de Tuïr i Figueres); esquitxos d’engalba blanca sobre engalba vermella; esquitxos d’òxid de ferro (vermell) o d'engalba vermella sobre engalba blanca; o la barreja d’esquitxos vermells, verds i manganès, també, damunt d’engalba blanca. Són possibles, és clar, altres combinacions usades menys freqüentment.     

Esquitxos d'òxid de coure (verd) sobre engalba blanca

Esquitxos d'òxid de coure (verd) a un vernís amb òxid de ferro sobre engalba blanca

Esquitxos d'òxid de coure (verd) i òxid de manganès sobre engalba blanca

Decoracions d'òxid de coure (verd) i òxid de ferro (vermell) 

sobre engalba blanca.

Es poden obtenir els mateixos resultats fent les ratlles amb la barreja d'engalba blanca i òxid de coure (verd) i engalba vermella (vermell)

Decoracions d'engalba blanca sobre engalba vermella

Decoracions d'engalba blanca sobre engalba vermella

Decoracions d'engalba blanca sobre engalba vermella

Decoracions d'engalba blanca i òxid de coure (verd) sobre engalba vermella

Una altra tècnica, usada a la Bisbal, Tuïr, el Pont de Suert... era el jaspiat o aiguada. Aquesta tècnica consistia a aplicar sobre l’engalba esquitxos o taques de diversos òxids i, posteriorment sacsejar (de vegades, aplicant moviments giratoris) cada peça perquè aquests colors llisquessin i es barregessin entre si formant aigües d’aspecte jaspiat o marbrejat.

Jaspiat

Moltes vegades, s’aplicava vernís incolor a la peça sense engalba, fent que el color de la terra cuita tingués un to més intens i més fosc. Això és força generalitzat en atuells per a foc i no és infreqüent en peces per a altres usos fets en aquells centres on la qualitat de la terra permet un color vistós sense necessitat d’engalba vermella subjacent, com Sant Julià de Vilatorta o Piera, per exemple.

Vernís transparent sobre argila

Al Principat, també trobem (sobretot en peces medievals i fins a mitjans del segle XVII) vernís verd aplicat directament a les peces sense cap engalba prèvia. Es tracta de l’anomenat "verd gòtic" dels segles XIV i XV, maragda, sobri, i del més olivaci dels XVI i primera meitat del XVII. L’aparició, tardana a Catalunya, de l’engalba permeté els primers jaspiats i conferí lluminositat al verd. Al Pais Valencià, s’ha mantingut un envernissat verd oliva clar sense necessitat d’engalba.

Vernís amb òxid de coure sense engalba: verd gòtic

No són rares les taques o degotalls de vernís provinents d’altres peces col·locades més amunt o a tocar durant la mateixa cuita. Com és lògic, això tant pot passar en superfícies envernissades (freqüentment de color diferent del de l’atuell en qüestió) com en zones sense cap tipus de coberta.

Contaminació d'òxid de coure (verd) d'una altra peça durant la cocció

Si passem a les peces no envernissades, és a dir, quan les peces surten del forn sense cap engalba o vernís, poden mantenir el color natural de l’argila però també esdevenir entre grises i negres o pràcticament blanques.

Les que mantenen el color natural de l’argila poden quedar sense cap decoració o presentar pinzellades o motius fets amb mangra o manganès abans de la cuita. La mangra dóna vermell; el manganès entre marró fosc i negre, com ja hem dit. En són exemples algunes peces de la Galera, Traiguera, Tamarit de Llitera o Ginestar.

Decoracions fetes amb mangra sobre l'argila

Decoracions fetes amb manganès sobre l'argila

Un altre color prou conegut de la terrissa sense envernissar és el blanc. S’aconsegueix barrejant sal a l’argila mentre es pasta, és a dir, abans d’iniciar el procés de modelatge. En aquest apartat són destacables la majoria de les peces del centre alacantí d’Agost i del seu entorn. 
Una manera menys habitual d'obtenir una superfície blanca és recobrir l'argila amb engalba blanca i sense vernís. Aquesta tècnica s'usà en les darreres cuites de Ginestar.

Terrissa blanca de sal

Engalba blanca sense vernís
(observeu la petita zona on un gra de calç ha fet saltar l'engalba 
i es veu el color de l'argila original)

Si parlem de la terrissa negra, resultat d’una cuita reductora, s’ha d’esmentar que Catalunya en produeix des del Neolític, amb una dedicació quasi exclusiva a l’alta Edat Mitjana. De mica en mica s’imposà l’obra oxidant. Entre els centres on es recorda que se’n feia, destaquem Peralada, Palamós, Mataró, Barcelona, la Noguera, Vilafranca del Penedès, Sant Hilari Sacalm, Reus, Alcover, Palafrugell, Figueres, Sant Julià de Vilatorta i Sant Celoni. Amb el tancament de l’obrador de Lluís Cornellà, la Bisbal va deixar de fabricar-ne. En l’actualitat, només se’n fa a Verdú, Quart d’Onyar i Serra de Daró.

Poal d'obra negra

Càntir probablement de Mataró

Càntir de carboner. Vilafranca del Penedès

Càntir de Sant Celoni

Silló* de Verdú
(* Nom que rep el càntir en aquesta població i a molts centres occidentals)

Càntir de Quart d'Onyar

Barral de Quart d'Onyar

Les característiques principals de la terrissa negra són les seves duresa, resistència i major impermeabilitat que l’obtinguda amb cuita oxidant, però també, en alguns centres, una gran porositat que permet que l’aigua traspuï, cosa que comporta que la de l’interior del càntir es mantingui fresca.

Un cop es considerava que les peces eren cuites, es tancaven hermèticament totes les obertures del forn. Així s’aconseguia eliminar l’oxigen de l’interior i convertir la cuita d’oxidant en reductora, amb els canvis químics que això comporta en l’argila i també amb la introducció del fum dins dels porus dels atuells. En alguns centres, per augmentar el fum, l’última llenya que s’introduïa per la porta de la cambra de foc, just abans de tancar-la, era mullada i/o verda.
Poden quedar zones blanquinoses a la superfície a causa d'haver estat en contacte amb alguna peça veïna durant la cuita, cosa que impedí el procés de reducció.

Febrer de 2015