EVOLUCIÓ I FUNCIONS DE LA SOPERA. Primera part. Joan Santanach i Soler

Sopera de 19,1 cm d'alçada total. Antoni Seira Fumenal, casa Franxon, el Pont de Suert, segon quart del segle XX o poc anterior. 
Col·lecció Santanach Suñol, C-6074, 6075.

UN ATUELL FORÇA MODERN

Pot resultar sorprenent que la sopera, un dels atuells ceràmics que avui dia ens sembla dels més visualment atractius, als territoris de parla catalana tingui només una antigor de bastant menys de tres-cents anys pel que fa a les de pisa i de poc més de dos-cents si ens referim a les de terrissa (Santanach 1998: 250). Però hi ha dos tipus d’arguments que ho fan ben palès:

a) Testimonis materials

Des d’un punt de vista material, no n’han aparegut (que se sàpiga) en voltes medievals ni modernes (Santanach 1998: 250), i no és fins entrat el segon quart del segle XVIII que, seguint corrents europeus, a la Real Fábrica de l’Alcora es produeixen les primeres i escasses soperes de pisa, corresponents a les sèries Berain o “de puntes” (1727-1764), Olerys o “de flors naturals” (des de 1735) i “de motius xinesos” (1735-1764); la majoria de tractats fan acabar totes tres sèries el 1749, any en què es creia que havia mort el fundador de la fàbrica (morí el 1742), però Todolí ha justificat documentalment l’allargament de les respectives producions (Soler 1989: 89; l’Alcora 1994: 42 i 50; Todolí 2002: 154, 217-220 i 238-241). 

 Sopera estil Berain o “de puntes”. L'Alcora, 1727-1764. 
Col·lecció particular.

Sopera estil Olerys o “de flors naturals”. L'Alcora, des de 1727. 
Col·lecció particular.

Habitualment, són ovalades, però n’hi ha de circulars “de motius xinesos” i, les que semblen més primerenques, són circulars vuitavades de la sèrie Berain (vegeu-ne a www.europeana.eu). Durant la segona meitat de segle se n’hi produiran en major quantitat (en estils rococó, neoclàssic i les de la sèrie “de fauna”, que figuren animals), i també se n’hi faran al segle XIX. 

Sopera rococó, estil de “El cacharrero”. L'Alcora, 1770-1780. 
Col·lecció particular.

Sopera rococó, estil Cloostermans. L'Alcora, c. 1790. 
Col·lecció particular.

A més, des del darrer quart del XVIII, s’havia iniciat la imitació de les produccions de la fàbrica a les anomenades “fabriquetes”, tant a la mateixa Alcora com a Ribesalbes, Onda, Manises i Biar (Todolí 2002: 196-212); no coneixem soperes de l’època d’Onda ni de Biar, però n’hi ha una de publicada atribuïda a Ribesalbes, vers 1790 (Coll 1998: 160); Manises també produí alguna sopera inspirada en l’Alcora, ja a finals del segle XVIII o principis del XIX (Soler 1989: 230).

Sopera de 23 cm d'alçada total. Manises, primera meitat del segle XIX. 
Col·lecció particular.

Aquest panorama de lenta acceptació de la sopera de pisa al País Valencià és força més desolador al Principat de Catalunya (tot i la forta importació alcorina de què parlarem poc més avall). Amb molta freqüència i a tot arreu, els ceramistes feien peces semblants a les d’altres centres, sempre amb interessos comercials: fer front a importacions d’èxit o fomentar l’exportació (imitant les peces que feien on es pretenia exportar o les que produïen centres que hi exportaven amb èxit). Així, els escudellers de Barcelona imitaren successivament obra de centres de diferents llocs. Però mentre que en els casos de Paterna/Manises, Toscana o Ligúria el gremi havia aconseguit avantatges fiscals municipals sobre els importadors, quan arribà el torn de l’Alcora no va pas poder fer-ho. La causa fou que, fundada la fàbrica pel comte d’Aranda el 1727, Felip V li concedí (per dues reials cèdules de 1729 i 1730) que durant quinze anys no pagués aranzels duaners (ni per importació de matèries primeres ni per exportació d’obra), que tingués exempció de drets d’entrada i preferència per adquirir o llogar locals on establir magatzems de la seva mercaderia en quinze ciutats (sense que els respectius gremis poguessin posar cap impediment a la lliure venda d’aquests materials), i també que els seus treballadors gaudissin d’importants exempcions, tant fiscals com d’obligacions ciutadanes. Reials cèdules posteriors renovaren aquests privilegis per períodes de deu anys: de 1743 (Felip V), 1754 (Ferran VI), 1764, 1774 i 1785 (Carles III, la de 1785 per quinze anys), i 1801 (Carles IV, per setze anys).

Resulta que quatre de les quinze ciutats citades en la cèdula de 1730 (les primeres de la llista, per cert) eren al Principat de Catalunya: Barcelona, Girona, Tarragona i Tortosa. A les cèdules de 1743 (punt 5), 1764 (punt 3) i 1774, els respectius reis les tornaren a citar totes quatre (formant sempre un grup aïllat), manant que en cap d’elles no es posessin impediments a la comercialització dels productes alcorins, ni per part de l’autoritat (borbònica!), tingués el poder que tingués, ni dels gremis (especial esment a la impossibilitat dels escudellers de Barcelona d’emparar-se en antigues Ordinacions). Això pot indicar constant prevenció reial envers el Principat i/o certa persistent resistència catalana al compliment de les indicacions reials. El 1764 i el 1774, les referències a Catalunya són còpia gairebé literal de la de 1743, ja per secular inèrcia burocràtica, ja per minva de dita resistència (que no fes necessària una nova redacció). El magatzem de Barcelona està documentat des de mitjan 1733 i, el 1735, fou concedit pel comte d’Aranda al confiter Jaume Fàbregues, durant cinc anys, amb dret a vendre lliurement per tot el Principat i amb les importants exempcions fiscals i de deures ciutadans incloses en les cèdules esmentades (Todolí 2002: 146-148, 155, 162-163, 283-289, 377-381, 401-405, 427 i 442; Duran 1973: 65-67).

En l’ambient de repressió existent quan feia tot just quatre anys que s’havia acabat la Ciutadella (gener de 1725), les primeres reials cèdules no deuen ser alienes a la pressa amb què els escudellers barcelonins van reaccionar a la importació de pisa alcorina: la peça de la sèrie “d’influència francesa” datada més antiga que es coneix és de 1730 (Suñol 1982: 29). Tant aquesta sèrie com la policroma dita “de Banyoles” (que s’allarga fins molt entrat el segle XIX), ambdues de gran producció, són clares imitacions fetes per competir amb l’Alcora (també amb sèries de Savona en el cas de “Banyoles”) i alhora beneficiar-se del seu èxit, ja que aquest fou intens i molt prolongat: ja ben aviat, entre els anys 1733 i 1736, Catalunya absorbí l’11 % del total de vendes a l’Espanya de l’època (Albertí 2003: 90); més tard, a la segona meitat del segle XVIII i ja al XIX, es troben peces i fragments de l’Alcora per tot el país, fins en indrets molt mal comunicats (Albertí 2003: 91, fotos dels editors). Però, mentre que a Talavera i Aragó les imitacions de l’Alcora inclogueren soperes (Casanovas 1994: 29-30), això no passà a Barcelona: només n’hem trobat una de publicada com de producció possiblement catalana, de la sèrie “de Banyoles”, de vers 1790-1810 (Coll 1998: 152), però no ens sembla de Barcelona, sinó, més aviat, de Ribesalbes; sigui com sigui, fa joc amb una marcelina (Coll 1998: 150) d’estructura ben diferent de la de les barcelonines, incloses les dites “de Banyoles” (Telese 1992: 11). La molt probable manca de còpies de l’Alcora a Barcelona és ben demostrativa de la poca demanda catalana de soperes fins a principis del segle XIX.

Sopera de la sèrie alcorina, estil “de l'alzinall”. Talavera, c. 1770. 
Col·lecció particular.

b) Testimonis documentals

Des de la perspectiva documental, no han estat trobats registres de “sopera” amb data específica anteriors al tercer terç del segle XVIII. D’aquest darrer terç n’hi ha de tres inventaris (Rosal 2013 LZ: 569): un de 1775, de Maó (“tres soperas grans”); un altre de 1787, de Palma (“una sopera de [color de] cafe, tres escudellas de lo matex”); i un tercer de 1794, de Barcelona (“sinch soperas de pipa ab una de xica, bonas y dolentas”). En l’extraordinari treball de Rosal, el següent registre de “sopera” ja és de c. 1830, d’un receptari de cuina de Barcelona.

Podem treure algunes dades dels tres assentaments del segle XVIII, que exposem cronològicament. Del primer, només l’esment d’ús a Maó el 1775, ja que no indica el material constituent, el centre de producció ni el color de les soperes.

Del segon, sabem que tant la sopera com les escudelles eren de color cafè, cosa que pot ser significativa. A principis del segle XVIII, per influència turca, el color marró fosc es posà de moda en serveis per a cafè, fets, entre altres llocs, a Marsella: “petites tasses pour le caffé et couleur de caffé”, assentament en inventari de 1710 d’una fàbrica de ceràmica de Marsella. Més tard, el 1760, en un inventari de plats-i-olles de Marsella s’anotaren “six douzaines assietes de genes couleur caffé” (Amouric i altres 1999: 121, 125 i 163-168); obra de gênes (Gênes, Gènova en francès) era com es coneixia genèricament a Occitània la terrissa “à taches noires” importada d’Albisola (població on es produïa, propera a Gènova, Ligúria), així com la que se n’imità en nombrosos centres locals (Santanach 2003: 38-41). Com que Mallorca ha rebut importacions d’arreu (Coll 1998; González 1998), la sopera i les escudelles inventariades a Palma el 1787 podrien ser, doncs, tant del color cafè a la moda turca com “à taches noires”. És pràcticament segur, però, que la segona opció és la bona, perquè no es tracta d’un servei de cafè i perquè el 1787 l’obra “à taches noires” estava en el ple de la seva producció, amb múltiples formes (entre les quals l’escudella i el “tegame”, que, com veurem més avall, no és infreqüent que sigui tingut per sopera). Per aquesta mateixa raó cronològica, els dos inventaris mallorquins de 1787 en què Rosal troba diferents atuells (plats grans, mitjancers i de menjar, palanganeta, fruitera, escudella gran) “de cafe” a Palma i “de color cafe” o “de color de café” a Binissalem (Rosal 2013 L-Z: 136-137) deuen referir-se molt probablement a vaixella “à taches noires”.

Quant al tercer assentament de “sopera”, cal fer una referència a la “pipa” o “terra de pipa” (“creamware” en anglès), un dels productes de més èxit obtinguts durant el llarg procés experimental europeu per aconseguir fabricar porcellana dura, blanca i translúcida com la que s’importava de Xina. És una pasta ceràmica de color blanc os, lleugera i bastant dura (cosa en què supera la porcellana tendra que ja es feia a Europa). L’aconseguí Josiah Wedgwood, a la dècada de 1760 a Staffordshire, a base de barrejar una argila dita “pipe-clay” (perquè se’n feien pipes) amb pedra foguera calcinada (un tipus d’òxid de silici) mòlta. També se’n féu en altres llocs d’Anglaterra (Leeds, Derby) i, des de la darreria de la dècada de 1770, s’exportà molt a Europa (tant vaixella com altres objectes), gràcies a superar la pisa estannífera tradicional en qualitat i també en preu, ja que s‘aconseguia en cuita única (Cameirana 1980: 277-278; Riolfo Marengo 1989: 18; Casanovas 1994a: 86; Monrós i altres 2003: 98). En aquest sentit, el tractat de lliure intercanvi comercial de 1786 entre el Regne Unit i França fou un cop definitiu per als escudellers o “faïenciers” tradicionals francesos: només sobrevisqueren els que saberen i pogueren adaptar-se als nous materials i tècniques.

Sopera de “terra de pipa” (“creamware”). Leeds, c. 1775-1780. 
Col·lecció particular.

Sopera de “terra de pipa” (“creamware”). 
Staffordshire, darrer quart del segle XVIII. 

Col·lecció particular.

La “terra de pipa” fou introduïda a la fàbrica de l’Alcora per François Martin, que hi entrà el 1774 per fer-hi porcellana dura, cosa que no aconseguí, però sí que reeixí en l’obtenció de “terra de pipa” sòlida i amb certa transparència, per bé que molt cara, ja que necessitava tres cuites. Mort Martin el 1786, la producció de “pipa” va decaure, però es reféu aviat de la mà de Pierre Cloostermans, ingressat a la fàbrica el 1787 també per fer-hi porcellana dura, que tampoc aconseguí, però que, en canvi, millorà la “terra de pipa” (a la qual només calien dues cuites). En morir Cloostermans el 1798, continuà el progrés en l’obtenció de “pipa”, ara a càrrec de Cristóbal Pastor. No obstant això, s’hi elaboraven sobretot figures i objectes de decoració, però poca vaixella. En canvi, el 1825 ja s’havia arribat a una gran producció d’atuells per a taula i altres usos domèstics, tant blancs com, des de 1819, estampats per transferència (Soler 1989: 108-112 i 122; Soler 1992: 54-57; Casanovas 1994a: 86; Todolí 2002: 225 i 230-231).

Sopera de “terra de pipa”. L'Alcora, finals del segle XVIII o, més probablement, principis del XIX. Col·lecció particular.

De “terra de pipa” també se’n produïa a França a partir de models anglesos. Tant Martin com Cloostermans havien après allà els seus coneixements inicials, que, com s’ha vist, no eren gaire avançats. No sembla que al darrer quart del segle XVIII França estigués ja en condicions d’exportar-ne.

Amb la intenció de millorar el nivell general de la ceràmica francesa, Alexandre Brongniart, director de la factoria de Sèvres, efectuà una enquesta dirigida als prefectes de tots els departaments francesos (1805-1810). El 1809, Chabrol, prefecte del llavors departament francès de Montenotte (annexat a França, amb tot Ligúria –l’antiga república independent de Gènova–, el 1800), li envià una detallada memòria acompanyada de mostres d’atuells i de terres. Hi explica que, feia poc, s’havia iniciat la producció de “terra de pipa” a Savona; quedava ben modelada però, un cop cuita, resultava poc consistent. El prefecte creia que era per la insuficient temperatura de cuita (l’havien de coure en forns per a pisa); però, després d’experimentar amb els fragments de bescuit que li arribaren, Brongniart arribà a la conclusió que era per excés de sílice (Dubus i Pannequin 1999: 152 i 157-158). Marzinot confirma que la “terra de pipa” lígur és obra d’inicis del segle XIX (Marzinot 1987: 372).

D’on procedien, doncs, les soperes de “pipa” assentades a Barcelona el 1794? Malgrat la capacitat exportadora lígur, resulta evident que la seva “terra de pipa” no tenia temps d’haver arribat a Barcelona. També sembla clar que no eren franceses. D’altra banda, 1794 és molt anterior a l’exportació massiva de “terra de pipa” d’ús domèstic per part de l’Alcora, on encara servia sobretot per a figures i objectes de decoració. En canvi, des de finals de la dècada de 1770, la “pipa” anglesa, la “creamware”, era a l’abast de força butxaques barcelonines. Precisament, Marzinot considera el primer esment de sopera en inventaris lígurs el que parla d’un “vaso grande per brodo, con manico di pipa” assentat el 1792 en un palau de Sestri, prop de Gènova (Marzinot 1987: 280-282); sembla que el notari no coneixia encara el nom “zuppiera” (també podria ser que un atuell amb mànec no encaixés dins el seu concepte de sopera, encara que fos per a brou); en tot cas, ha de tractar-se també de “terra de pipa” anglesa.

“À TACHES NOIRES”, UNA TERRISSA DE CURIOSA EVOLUCIÓ I ÀMPLIES CONSEQÜÈNCIES

Per arribar a les primeres soperes de terrissa fetes a Catalunya, cal endinsar-nos una mica més en l’esmentada obra “à taches noires” d’Albisola.

Segons el citat prefecte del departament de Montenotte, tant a Savona com a Albisola s’usaven dos tipus d’argila: vermella i blanca; la blanca és igual als dos llocs, mentre que la vermella no (la d’Albisola té força més mica que la de Savona). Per això, tot i que sempre calia barrejar les dues argiles tant si es volia obtenir pasta blanca com vermella, les proporcions variaven segons el centre. La pasta usada per a l’obra “à taches noires” d’Albisola era la vermella (més resistent al foc que la blanca), constituïda per dues parts d’argila vermella i una de blanca. Els atuells acostumen a ser modelats de manera acurada, fets sobretot a la roda, de vegades amb additaments emmotllats, però també n’hi ha de fets del tot a motlle. Un cop modelats i secs, passaven per una primera cuita destinada a bescuitar-los (en zones del forn que s’escalfaven menys que les usades per a l’obra envernissada). Després, sense engalbar-los, se’ls feien taques o línies sinuoses negres amb manganès i se’ls envernissava per immersió. El vernís era constituït teòricament per deu parts de plom calcinat, cinc de sorra o quars triturat i una de rovell (hidròxid de ferro), tot mòlt i diluït en aigua fins a una densitat d’oli. L’obra envernissada era cuita de nou dins de caixes o gàbies (Dubus i Pannequin 1999: 151-153). Els atuells cuits són de pasta vermella amb capacitat refractària (com s’ha dit), en general força lleugers (hi intervé segurament la cura en el modelat), de color marró d’intensitat variable segons la proporció d’òxid de ferro del vernís (de marró clar a xocolata bastant fosc, però allò més freqüent és un terme mitjà), força brillants i amb les característiques taques o, amb més freqüència, línies sinuoses traçades capriciosament, de ràpida execució.

El 1977, Cameirana datà l’inici de la terrissa “à taches noires” a mitjan segle XVIII, amb exportacions ja vers 1755 (Cameirana 1980: 278-279). Es basà en un treball de Petrucci, també de 1977, on s’exposava la troballa de fragments d’aquesta terrissa en dues fortaleses franceses del Canadà, la de Louisbourg (construïda a partir de 1720, fou presa pels anglesos el 1759, cosa que determinà la fi de tot comerç amb França) i la de Beausejour, construïda el 1751 i destruïda el 1755 (Petrucci 1980: 269-272). El 1994, la data inicial va ser força avançada per Milanese, que explicà que no se’n trobaren fragments en les excavacions de Villa Oneto, a Gènova, abandonada el 1713, però que, en canvi, n’aparegueren molts en les del castell de Priamar, a Savona, en un context tancat el 1729-1730; també esmentà la fortalesa de Louisbourg. En tot cas, les troballes de l’època inicial són excepcionals, cosa que sembla indicar una minsa producció (Milanese i altres 1997: 337-338). Recentment, Beltrán de Heredia i Miró n’han publicat dos petits fragments (l’un –dos, un de vora i un de peu, segons la foto/perfil– d’una xicra i l’altre d’un plat) del jaciment del Born (Barcelona), apareguts “en l’estrat d’abandó i arrasament d’aquest sector de la ciutat, que es pot situar entre 1714 i 1716, data de finalització de la Guerra de Successió i de la construcció de la Ciutadella borbònica”; indiquen que “tots dos fragments presenten una decoració pintada d’espirals contínues molt perduda, tot i que es conserva el negatiu a la superfície de la peça. Es tracta d’uns exemplars estranys, tot i que no pas únics”. Les autores citen els jaciments esmentats per Milanese per situar els fragments del Born com els primers de “à taches noires” trobats fora de Ligúria i entre els més antics coneguts del món (Beltrán de Heredia i Miró 2010: 67-70; Beltrán de Heredia 2011: 13-14 i fig. 2 i 10 de làm. 4; Beltrán de Heredia i altres 2012). Una mala lectura de Milanese els fa incorporar el jaciment de 1713 als positius, mentre que l’autor italià l’usa precisament com a negatiu en fixar l’inici d’aquesta terrissa.

Plànol del sector de Barcelona proper a la Ciutadella, primers mesos de 1718. No s'hi representen ja els enderrocs de 1715, sinó la part de la Ciutadella (ja del tot acabada) més propera a la ciutat. 

S'hi veu la zona enderrocada des de juny de 1717 (illes de cases d'interior en blanc) i la que restava en peu (illes ratllades de vermell). També s'hi expressen els dubtes dels vencedors quant al límit de l'enderroc: fins a la línia puntejada vermella (illes en vermell clar) o fins a la línia groga (la decisió final fou intermèdia). En verd, el Rec Comtal: des de l'esquerra i cap amunt, curs original (que continuava per terreny de la Ciutadella); a partir de la interrupció (pont de la Carnisseria), curs quasi horitzontal, seguint la Ciutadella, i després avall i cap a mar, la primera desviació (feta a petició del veïns i les manufactures, que s'havien quedat sense aigua quan, en iniciar l'obra de la Ciutadella, l'autoritat va tallar el pas del Rec per dins de Barcelona); a baix, seguint el límit de l'Esplanada, projecte del que seria la desviació definitiva del Rec (era perillós que passés prop de la fortalesa!). Tret de Sanpere 1911.

El fet que la troballa del Born avanci de 1729-1730 a 1714-1716 l’inici arqueològic de la producció d’obra “à taches noires” és tan important que obliga a comentar-lo una mica més. El miler llarg de cases (algunes acabades de reconstruir després dels estralls causats per milers de bombes durant el setge de 1713-1714, ja que pràcticament totes les cases de la ciutat havien estat afectades per les bombes, des de la destrucció total fins a desperfectes menors) i els catorze edificis grans (entre eclesiàstics i públics) enderrocats a Barcelona entre l’agost i el novembre de 1715 i entre el juny de 1717 i el juliol de 1718 significaren el desplaçament del 20% de la població de la ciutat i proporcionaren espai per a una petita part de la Ciutadella (enderroc de 1715), construïda majoritàriament en terreny que abans era fora muralla, i per a l’Esplanada (enderroc de 1717-1718), gran espai de seguretat, sense cap edifici, entre la fortalesa i la primera línia de cases. 

Entre 1796 i 1799, el general Lancaster, capità general de Catalunya, promogué fer a l’Esplanada un passeig de set carrers entre vuit fileres d’arbres (813 en total), amb quatre brolladors i força bancs (fou una de les obres públiques ocasionades per la necessitat de mantenir ocupats els treballadors en el context de la greu depressió provocada per la Guerra Gran, 1793-1795, i la posterior contra el Regne Unit, declarada el 1796). 

El passeig de l'Esplanada en un plànol de 1849. A la part de baix s'hi veu el Rec Comtal i, just davant seu, la filera de cases baixes que hi foren fetes construir pel general Lancaster entre 1799 i 1803 amb el mateix propòsit que l'impulsà a promoure la creació del passeig. El triangle verd de la dreta és el Jardí del General, propiciat entre 1815 i 1818 pel marquès de Campo Sagrado, capità general de torn. Tret de Sanpere 1911.  

Gràcies a la Revolució de Setembre de 1868, Barcelona aconseguí enderrocar la Ciutadella. Després, s’inicià la urbanització del gran espai provinent de Ciutadella i Esplanada: al nord, un parc i, al sud, cases particulars i el gran mercat del Born, d’estructura de ferro i amb molt de vidre, molt modern per l’època; fou inaugurat el 1876, com a mercat de barri; el 1921, passà a mercat central de fruita i verdura, que, el 1971, fou traslladat a Mercabarna (Zona Franca). L’edifici del Born quedà en desús i es pretenia enderrocar-lo, cosa que s’impedí per mobilització ciutadana. Restaurat, acollí algunes exposicions i fires, i, després de diversos projectes, es decidí ubicar-hi una biblioteca. En les excavacions prèvies a l’adequació com a biblioteca, s’hi descobrí la petita part de ciutat derruïda que avui constitueix el jaciment del Born. (Sanpere 1911: 33-39, 47-50, 64-67, CXLI i plànols III i VI; Díaz 2012:
www.jardinsipatrimoni.wordpress.com/2012/10/12/el-passeig-de-lesplanada
www.elborncentrecultural.bcn.cat)

Com que la quantitat de ceràmica recuperada al jaciment del Born és molt gran (vegeu l’extensa exposició permanent que hi ha al Born Centre Cultural), dos únics fragments de terrissa “à taches noires” resulten un tant per cent insignificant, que, atès també el tràfec de terres per a fer el passeig i plantar-hi els arbres en un període en què, com poc més avall veurem, s’importava molta terrissa “à taches noires”, podria fer pensar en una contaminació. 
Hem consultat la carta arqueològica de Barcelona i hi hem trobat quatre memòries d’excavació al jaciment de l’antic mercat del Born. En les de 2001-2002 i 2005-2006 (les dues en extensió del jaciment, si bé la segona amb punts concrets d’actuació) es descriu el material ceràmic recuperat, entre el qual res de “à taches noires”; la primera no inclou en línia llistat de fragments trobats ni fitxer d’unitats estratigràfiques (u.e.), però sí la segona. La de 2008 (exterior al recinte del mercat, només per a ancoratge de grues) parla de fragments de pisa amb decoració blava, i inclou fitxer d’u.e., però no llistat de fragments. La intervenció de 2008-2009 fou causada per l’adequació de l’edifici del mercat com a centre cultural, amb la necessitat d’ampliar cinquanta-sis dels daus de formigó construïts el 2001 sota els pilars de l’edifici: se’ls engruixí mig metre, actuant només en una de les seves cares i amb el consegüent rebaix de l’espai necessari; en la memòria no es parla de “à taches noires” però hi ha fitxer d’u.e. i llistat de fragments.
(www.cartaarqueologica.bcn.cat)

Ens hem fixat només en els fragments de vora o peu de xicra que no són (directament o indirecta) identificats com de pisa, ja que la quantitat llistada de fragments de plat susceptibles de correspondre a obra “à taches noires” en fa inviable l’estudi només a partir dels llistats de fragments. En la memòria de 2005-2006 hem trobat un fragment de vora en el primer estrat de farciment del Rec Comtal (segle XIV), clara contaminació de 1717-1718 (u.e. 2894); un de peu, en estrat superficial datat de 1716, aparegut durant la neteja del jaciment (u.e. 7944); un de peu i un de vora (u.e. 70036) i un de peu (u.e. 70038) trobats en l’amortització del primer desviament del Rec fet el 1716; i dos fragments de vora entre el material d’anivellament d’una habitació (u.e. 70271). I en la memòria de 2008-2009, un de vora (acompanyat d’un de plat) en el nivell de circulació del carrer dels Xucles (u.e. 6254), just a tocar de la paret de la casa que Garcia Espuche identifica com la dels Boxadors (Garcia 2010: 322-341), de què més avall haurem de tornar a parlar; per tal d’evitar confusions, cal aclarir que aquest tram del carrer dels Xucles, entre el de Bonaire i el Que va del Born al Pla d’en Llull, era també anomenat carrer dels Dies Feiners (Sanpere 1911: 47; Balaguer 1865: plànol entre 528 i 529), probablement perquè connectava el sector comercial de la ciutat amb el portuari. Atesos l’associació de xicra i plat, i que l’any de publicació dels fragments “trobats en estrat d’abandó” per Beltrán de Heredia i Miró és 2010 (molt més proper a 2008-2009 que a 2005-2006 i, no cal dir, a 2001-2002) és probable que dits fragments siguin els del carrer dels Xucles. I, fixant-nos en tots els estrats citats, sembla clar que no es tracta de cap contaminació de 1796-1799.

Així, els fragments del Born, enterrats entre 1717 i 1718 (molt probablement el 1717, en què s’enderrocaren les cases corresponents a l’actual jaciment), són, per ara, els més antics del món de terrissa “à taches noires”. Hem vist que, a part de les ratlles negres, “presenten decoració pintada d’espirals contínues molt perduda, tot i que es conserva el negatiu a la superfície de la peça”. Beltrán de Heredia i Miró (Beltrán de Heredia i Miró 2010: 69; Beltrán de Heredia 2011: 14) només en coneixen un paral·lel (un platet amb relleus a l’ala) publicat per Marzinot en la primera edició de la seva obra (1979: 91). Hem pogut veure dit platet en la segona edició: presenta relleus a l’ala i, al fons, ratlles negres gruixudes i una decoració fina i atapeïda de força petites espirals de traç gris clar damunt el fons fosc de la foto en blanc i negre; Marzinot indica que es tracta d’un disseny d’estil “calligrafico naturalistico” típic de principis del segle XVII (suposem que el tira tan enrere per la finor de traç i dibuix, ja que l’estil en si s’allarga molt dins d’aquest segle); tot i això, data el platet de mitjan segle XVIII, probablement constret per la datació de Cameirana, que encara no havia estat contradita (Marzinot 1987: 91 –la mateixa pàgina de la primera edició–).

A més d’aquest paral·lel conegut per Beltrán de Heredia i Miró, n’hi ha d’altres, que exposem per ordre de publicació. El 1977 (edició de 1880), Cameirana parlà d’un platet “à taches noires” amb “refinada decoració figurativa platejada obtinguda en tercera cuita”, exposat a Gènova el 1978 (Cameirana 1980: 284). El 1989, el mateix Cameirana va publicar foto d’una petita plata octogonal allargada de fons ovalat, “à taches noires”, en l’anvers de la qual (excepte a l’ala) “és visible una refinada decoració platejada aconseguida en tercera cuita”, atapeïda i fina com la del platet publicat per Marzinot, amb palmetes corbes, flors i una finíssima garlanda que separa el fons de la paret; la datà presumptament de la segona meitat del segle XVIII (Cameirana 1989: 38). El 1994, Ventura va comentar que un dels molts fragments de “à taches noires” apareguts en el citat jaciment de Savona tancat el 1729-1730, corresponent a una escudella, “presenta restes d’una decoració fixada en tercera cuita i gairebé desapareguda”; l’interior del fragment té ratlles negres, “mentre que l’exterior presenta un seguit de petits motius en espiral que el recobreixen del tot” (Milanese i altres 1997: 343). El 1998, van ser publicades (amb les fotos corresponents) dues escudelles amb tapadora, iguals però de mides diferents, “à taches noires”, ambdues recuperades a Mallorca, en un mateix convent de Palma (Coll 1998: 158, González 1998: 86); l’exterior de la paret i el fons intern de l’escudella petita i ambdues tapadores presenten el mateix atapeïment de força petites espirals que hem explicat en parlar del platet publicat per Marzinot i, a més, alguns ocells, tot en reflex metàl·lic platejat (tècnica i color que tots dos autors especifiquen) de traç molt fi, difícil de veure si no és a contrallum (per probable oxidació del metall). Podem presentar aquí altres dos exemplars, inèdits, sortits també de Mallorca; es tracta de dues petites plates molt fines, l’una vuitavada allargada i l’altra circular gallonada, amb els anversos del tot plens de decoració atapeïda de traç fi en reflex platejat, amb espirals i flors en totes dues, i, només en la circular, una mena de cigonya central; en elles, la pasta (observada només amb comptafils) no sembla diferir de la de la terrissa “à taches noires” sense reflex platejat, però la disposició dels traços manganès és bastant ordenada, no capriciosa, tant als anversos com als reversos. També és interessant notar que tots els atuells “à taches noires” amb fi reflex platejat coneguts fins ara (platets –no coneixem la mida del fragment de plat del jaciment del Born–, xicra, platetes, escudelles) són vaixella de taula (potser serveis per a xocolata i pastes), no hi ha estris per a d’altres usos, cosa que en canvi és habitual en la sèrie només amb ratlles negres de traçat capriciós. Tot plegat apunta a una major antiguitat d’aquesta producció complexa respecte a la de decoració senzilla.

Anvers i revers de plateta “à taches noires” i reflex platejat. 
Boca: 22,4 x 18,5 cm. Albisola, primer quart del segle XVIII. 
Col·lecció Santanach Suñol, C-8788.

Anvers, detall i revers de plateta “à taches noires” i reflex platejat. Diàmetre de boca: 22,7 cm. Albisola, primer quart del segle XVIII. Col·lecció Santanach Suñol, C-8847.

Estaria bé aproximar-nos a l’autor d’aquesta producció complexa de “à taches noires” o, almenys, a l’obrador on es féu. L’únic que s’hi ha referit és Jaume Coll, que, en el text corresponent a l’escudella amb tapadora citada poc més amunt, escriví que “se sol atribuir la producció de vernís marró i reflex a Bartolomeo Seirullo” (Coll 1998: 158). Seguirem aquesta pista. Els Seirullo ja apareixen a Albisola a la fi del segle XVI (el 1580, Battista –que després iniciarà la pisa a Pàdua– i, el 1589, Michele); al segle XVIII, són dels fabricants antics famosos que hi continuen treballant; el 1798, una vídua Seirullo hi dirigeix una fàbrica. Sempre a Albisola, Bartolomeo Seirullo fa de pont entre les “taches noires” i les produccions pròpiament vuitcentistes: a finals del XVIII, fabrica pisa força treballada, però, en no guanyar-s'hi prou la vida, des de 1808-1809, passa a fabricar l’anomenada “terraglia nera”, obra de pasta idèntica que la de “à taches noires”, però de superfície del tot negra per addició de manganès al vernís, amb la qual elabora vaixella, altres objectes utilitaris i figures al gust neoclàssic de la primeria del segle XIX; algun cop hi fa detalls daurats. A Bartolomeo, se li atribueix la invenció de la “terraglia nera”, però es tracta d’una tècnica que ja es feia tímidament des d’avançada la segona meitat del segle XVIII, de manera que només li donà vitalitat en posar-la al dia. En una llista de 1818 en què s’exposa la cabuda de tots els forns d’Albisola, dels Seirullo només apareix el de Bartolomeo; en canvi, el 1823, hi havia dues fàbriques Seirullo a Albisola, la d’Antonio i la de Bartolomeo (Cameirana 1970: 64, 68, 72, 79-80, 91, nota 4 –amb cita d’un text de C. Garbarini de 1886– i làm. 4-19; Cameirana 1980: 285; Levy 1971: 27; Marzinot 1987: 158-164, 269-271 i 291; Riolfo Marengo 1989: 23-24).

Centrem-nos ara en la relació específica de Bartolomeo Seirullo amb el reflex metàl·lic, ja insinuada pel que fa al daurat. Marzinot explica que Bartolomeo Seirullo feia ceràmica de colors foscos que podien ser enriquits amb motius daurats; i, en un altre passatge, indica que, a principis del segle XIX, els Seirullo van fer plats i altres ceràmiques envernissats de marró, de vegades amb ornaments daurats, i publica una gran plata de superfície del tot calada, negra, decorada amb reflex daurat de traç no gaire fi, que data de l’inici del segle XIX i atribueix a la fàbrica dels Seirullo (quan parla dels Seirullo en plural potser es refereix a Bartolomeo i Antonio, però només esmenta una fàbrica, no dues) (Marzinot 1987: 291 i 269-271). El 1970, Cameirana deia que els plats negres decorats amb dibuixos en daurat són atribuïts a Bartolomeo Seirullo, però, el 1989, publicà una escrivania envernissada de negre, de dosser i paret calats, decorada amb reflex metàl·lic semblant al de la plata calada que acabem d’esmentar, la datà de finals del segle XVIII i no li atribuí cap autoria: és que havia canviat d’opinió? (Cameirana 1970: 72; Cameirana 1989: 43).

No és difícil arribar a la conclusió que tant l’època de la troballa del Born (que, com hem dit, no sembla una contaminació), com les apreciacions de Marzinot sobre el platet citat per Beltrán de Heredia i Miró, com les explicacions del mateix autor, de Cameirana i de Riolfo Marengo sobre l’obra i l’època dels Seirullo i particularment de Bartolomeo, allunyen molt aquest de la fina decoració platejada de què tractem.

Però el reflex metàl·lic, tant daurat com argentat, era conegut a Ligúria a principis del segle XVIII. Així, la fàbrica dels Isola, a Savona, fou dirigida per Gio Luigi Bosio entre 1703 i 1709 (Marzinot 1987: 22, 86 i 91). En aquest moment hi treballava com a decorador Pietro Paolo Bianchino que, entre d’altres tècniques, coneixia “el secret” de la del reflex daurat (Marzinot 1987: 265). El catàleg de la fàbrica quan era dirigida per Bosio recull diverses classes de ceràmica, amb diferents estils i colors, entre els quals negre, platejat i daurat (Marzinot 1987: 286). El 1741 hi ha documentada una fàbrica Isola a Albisola (Marzinot 1987: 216), però no sabem des de quan hi era. Podria ser que els Isola ja fossin a Albisola vers 1710 o que fessin a Savona les primeres terrisses “à taches noires” (cosa que comportaria una pasta diferent que la de les fetes a Albisola); com que la fabricació d’obra “à taches noires” a Savona fou escassa (Cameirana 1970: 63, nota 2; Riolfo Marengo 1989: 21), allò més probable és que, coneixent-s’hi la tècnica de reflex platejat, per més secreta que fos la fórmula, algú l’hagués portada a Albisola i l’hagués aplicada damunt les primeres “taches noires”. De fet, en més o menys quantitat, Albisola produí “terraglia argentata” fins força més tard: n’hi feien Paolo Rosso i Giovanni Saettone, segons el llibre de comptes d’un armador, amb partides entre 1749 i 1769 (Marzinot 1987: 282). No podem assegurar, però, que es tracti de ceràmica “à taches noires” i reflex platejat, cosa que seria inqüestionable si els assentaments fossin de “terraglia nera argentata” (atès que 1749-1769 és un període massa reculat per a la “terraglia nera” entesa com a terrissa amb vernís negre).

Ja hem dit que l’obra “à taches noires” només patia dues cuites i que traçar les ratlles negres capriciosament era molt ràpid, coses que feren possible un preu competitiu que, juntament amb la qualitat, permeteren la quantiosa producció per a exportació que comentarem més avall. En canvi, el reflex requeria una tercera cuita, i els traços negres més regulars i, sobretot, la detallada i fina decoració platejada, molta estona; tot això impossibilitava un bon preu i, doncs, una gran exportació, cosa que explica la seva raresa actual. A més, l’estil “calligrafico naturalístico” (amb les particulars característiques d’aquest cas) ja va fer prou entrant dins el segle XVIII; l’estil del reflex que, com hem vist, es produïa a mitjan segle, tant si era damunt “taches noires” com si no, devia anar canviant de mica en mica, tot acostant-se a la manera de pintar de Bartolomeo Seirullo, perquè sembla ben difícil que una decoració al gust de principis del segle XVII arribi a mitjan XVIII. Tot plegat reforça la hipòtesi apuntada més amunt d’una major antiguitat de la producció de la terrissa “à taches noires” de què tractem respecte a la multitudinària de decoració senzilla. Dita hipòtesi queda confirmada amb els fragments del Born, que, repetim, no semblen pas una contaminació; quant al fragment del citat castell de Savona, la data de 1729-1730 només indica el moment en què el context fou clos, no quan hi arribà l’escudella sencera.

Quan van arribar aquestes primeres “taches noires” a Barcelona? No és probable que fos gaire lluny del canvi de segle: abans d’aquest, se separarien massa dels molts fragments amb només “taches noires” trobats al citat jaciment de Savona tancat el 1729-1730. D’altra banda, el darrer any en què la societat barcelonina estigué en condicions i ànims de celebrar xocolatades amb atuells moderníssims i cars fou el 1710; força menys, ja, el 1711 i el 1712: el 1710, a partir de la victòria d’Almenar i l’entrada de l’Arxiduc a Madrid, els catalans devien començar a veure’s les orelles; la desastrosa retirada des de Madrid posà fi a la il·lusió (Albertí 2003: 85). No és fàcil que l’assetjada Barcelona de 1713-1714 importés aquesta ceràmica. En la de 1715-1717, molt empobrida, la ceràmica luxosa només estava a l’abast d’uns pocs barcelonins acabalats: filipistes que durant el setge es refugiaren a Mataró (on probablement podien comprar ceràmica lígur) o, els menys, que restaren a Barcelona, i austriacistes (alguns de força significats) que s’adaptaren a viure sota el règim borbònic o que van canviar ràpidament de camisa i prosperaren gràcies a dit règim (Garcia 2010; Garcia 2014). Alguns filipistes, amb càrrecs dins la nova Administració, veieren derruir la seva casa, on vivien (acabada de refer dels danys soferts durant el setge), afectada per l’enderroc per a construir la Ciutadella o l’Esplanada (Garcia 2014: 599-600 i 887), però no hi ha cap d’aquestes cases al jaciment del Born (Garcia 2010: 167-361), cosa per la qual els fragments “à taches noires” no en poden procedir (excepte si són entre els trobats fora de l’entorn d’ús, per exemple en el farciment del Rec Comtal o de la seva primera desviació). Sí que poden procedir de cases d’austriacistes acomodats, tant abans com després del setge. El seu màxim exponent al jaciment del Born és la família Duran, adroguers i grans mercaders, cosa que devia contribuir al seu fort austriacisme (el seu model econòmic era paral·lel i anava lligat al dels negociants anglesos i holandesos, molt més modern i efectiu que el de l’absolutista França dels Borbons); tenien gran casa pròpia i magatzems a l’actual jaciment.

Plànol que comprèn el jaciment del Born i una petita franja a tot l'enton. D'esquerra a dreta, els tres carrers verticals són el Que va del Born al Pla d'en Llull, el del Joc de la Pilota i el de Bonaire. El carrer horitzontal inferior sencer és el dels Xucles (o d'en Xuclés), que, entre Joc de la Pilota i Bonaire, també s'anomenava dels Dies Feiners. La casa Boxadors ocupava bona part de l'espai entre Bonaire i Joc de la Pilota a tocar de Xucles. Tret de Balaguer 1865.

A més, el 1705, un dels Duran, Vicenç, hi llogà la gran casa dels Boxadors, al carrer dels Xucles, amb cantonades al del Joc de la Pilota i al de Bonaire (per on tenia l’entrada principal); hem comentat que, entre els fragments de xicra enregistrats al jaciment del Born, allò més probable és que els de xicra i plat “à taches noires” i reflex platejat siguin els apareguts el 2009 a terra del carrer dels Xucles, tocant a la paret d’aquesta casa. En arribar-hi, Vicenç Duran no hi pogué trobar res d’aprofitable, a causa de desgraciades circumstàncies viscudes pels llogaters anteriors; hi va viure fins al març de 1714, en què en comprà una al carrer Ample, on visqué fins que, ferit en defensa de la ciutat lluitant al baluard de Santa Clara com a capità de la Coronela, morí el 5 de setembre; a la casa del carrer Ample, l’inventari dels seus béns mostra un parament luxosíssim, entre el qual figuren setanta-set xicres, vint-i-nou de les quals de porcellana xinesa; d’altres, potser trencades per les bombes, quedaren a la casa Boxadors, perquè, segons Garcia Espuche (ja hem dit que la informació en línia de la memòria d’excavació de 2001-2002 no inclou llistat de fragments trobats ni fitxer d’u.e.), l’excavació de la gran casa del carrer Bonaire, enderrocada entre abril i setembre de 1717, rescatà moltes xicres. El 1715-1716, la casa era ocupada per empresaris francesos que participaven en la construcció de la Ciutadella: en situació transitòria, no semblen candidats a comprar xicres gaire valuoses (Garcia 2010: 111-112, 216-225, 313 i 322-337; Garcia 2014: 612). Si realment els fragments de xicra i plat “à taches noires” i reflex platejat del jaciment fossin els apareguts el 2009 a tocar d’aquesta casa, haurien de ser d’entre 1705 i 1710-1712; només podrien ser un pèl anteriors en el cas, poc probable atesa l’època, que procedissin d’un domicili anterior de Vicenç Duran (a partir de la mort de Vicenç, dies abans de l’11 de setembre, és interessant seguir l’evolució econòmica i política dels Duran; vegeu-la a Garcia 2010: 225 i 336, i Garcia 2014: 595-596, 611-612 i 886).

La casa Boxadors: el pati, amb portal al carrer de Bonaire, i dues estances llindants amb el carrer dels Xucles (Dies Feiners), situat sota la plataforma del Born Centre Cultural i ocupat per dos dels daus de sustentació de les columnes del mercat. Els fragments “à taches noires” aparegueren, probablement, en ampliar vers la casa el dau que penetra en l'estança més allunyada de Bonaire. Foto de l'autor.

Amb les dades actuals, podem datar la ceràmica “à taches noires” amb reflex platejat entre vers 1705 i 1729-1730 (context clos de Savona, tenint en compte, però, la reflexió feta sobre aquesta data). Això coincideix amb el coneixement de la tècnica dels reflexos metàl·lics a Ligúria, però no encara amb la de la seva gran producció de terrissa “à taches noires” decorada només amb manganès.

La producció d’obra “à taches noires” començà a augmentar a mitjan segle XVIII i es disparà al seu darrer quart. Això fou causat, en bona part, per la ja esmentada gran exportació de “terra de pipa” anglesa a Europa, que obligà els fabricants de pisa d’Albisola a reconvertir les indústries si no volien haver de plegar. Així, disminuïren dràsticament la producció de pisa i augmentaren la de “à taches noires”, que, per les seves característiques i relació qualitat/preu (de les quals hem parlat més amunt), podia competir no solament amb la pisa, sinó també –a nivell popular– amb la “pipa” i, com aquesta, ser exportada de manera intensa i extensa. Vers 1780, ja hi dedicaven la totalitat del seu treball, de manera que cadascuna de la cinquantena de fàbriques existents arribà a fer quatre fornades mensuals, i a cada fornada es coïen unes vuit-centes “peces”; això fa 3.200 “peces” per mes i fàbrica, amb uns totals de 160.000 per mes i 1,920.000 per any, és a dir, aproximadament dos milions de “peces” anuals, amb el benentès que això significa molt més que dos milions d’atuells, perquè estem parlant d’una accepció de “peça” diferent de la que s’acostuma a pensar en parlar de ceràmica, en què peça es sinònim d’atuell (definida al Diccionari de l’IEC com “cosa concebuda a part d’altres de la mateixa espècie. Una peça de pesca, de caça [...]. Ho venen tot a tant la peça”; Albertí, en el seu darrer diccionari, de 1996, recollí aquesta accepció de l’IEC i n’afegí una de complementària: “cadascun dels elements d’una col·lecció, d’un museu. Una col·lecció de ceràmica amb gairebé mil peces.”).

Ben altrament, en l’accepció de què parlem, “peça” és una unitat de compte usada en centres de forta producció ceràmica de l’arc mediterrani, almenys des de Ligúria i Provença fins al País Valencià. Cada terrisser havia de fabricar un nombre determinat de “peces” al dia (nombre que constituïa una “carga” –la unitat de treball diària– i que difereix segons centres i èpoques), i cada “peça” estava constituïda per un nombre variable d’atuells (més gran quant menor fos la seva mida, de manera que per a cada “peça” s’invertia si fa no fa idèntic pes de fang). L’exemple més entenedor és el dels plats; quan dic plat vull dir “plat” i no pas “plata”; dir “plats” (sense cap adjectiu) a les “plates” solament es fa en mallorquí; en altres indrets s’usa “plat” com a “plata” només si va seguit d’adjectiu o substantiu adjectivat (així, entre altres, el “plat de cols” de Piera i Esparreguera, el “plat d’Andorra” de la Seu d’Urgell, el “plat de foc” del Pallars i la Ribagorça, “el plat d’escudellar” de Tivenys...); per tant, en casos no mallorquins, usar “plat” sense adjectiu com a “plata” és rebaixar l’idioma a argot antiquari. Tornant a l’accepció de “peça” de què parlem, en molts centres, 12 plats de mida habitual formaven 1 peça (eren, doncs, “plats de 12 una peça” o, més senzillament, “de 12-1”); però, si eren de mida més petita (tipus plats de postres), en calien 18 per formar 1 peça (eren de “18-1”); i, al revés, amb 2 plates de les més grans ja es constituïa 1 peça (eren “plates de 2 una peça”, de “2-1” o, més correntment, “de mitja peça”). I així per a totes les mides i per a quasi tot tipus d’atuells; n’hi havia de molt grans que podien equivaler a més d’una peça (per exemple, una “olla de 2 peces” era més gran que una “d’1 peça”). En alguns centres catalans, les “peces” també es coneixien com “dotzenes” (que, és clar, podien constar de dotze atuells, però també de més o menys, segons la mida); semblantment, a França s’anomenaven “pièces”, “nombres” o “douzaines” i, a Ligúria, “dozzine” o “numeri”. Aquesta accepció de “peça” no figura al Diccionari de l’IEC, però sí en l’esmentat d’Albertí.

En definitiva, s’arribà a coure cada any l’equivalent a vint-i-quatre milions de plats de mida habitual de terrissa “à taches noires” que s’exportaven per quasi tota la Mediterrània occidental, Tunísia inclosa, així com a les colònies americanes i africanes franceses. Al Principat de Catalunya, concretament, seria difícil trobar cap jaciment de l’època en què no aparegués almenys un fragment de terrissa “à taches noires”.

Durant la primera meitat del segle XIX, es produí una disminució progressiva i, finalment, l’extinció de la producció. En la memòria de 10 de març de 1809, l’esmentat prefecte Chabrol explica que, “autrefois”, l’exportació a l’Estat espanyol era considerable, però que els drets de duana imposats per Espanya, dues vegades el preu en si de la terrissa (és a dir, s’hauria hagut de vendre al triple del preu original), feien que ja cap vaixell no n’hi portés. Encara que Cameirana opini que aquesta taxa fou dictada a finals del segle XVIII i Riolfo Marengo cregui que ho fou a la primeria del XIX, Chabrol no especifica quan fou ordenada, però demana a Brongniart que faci de mitjancer perquè els aranzels espanyols disminueixin, ja que “semblen contraris a les lleis d’una bona i lleial amistat”. Certament, els estats espanyol i francès eren aliats des de 1796 i ho continuaven sent el març de 1809, perquè entre la caiguda de Godoy (interessadament servil a Napoleó) i l’abdicació de Carles IV en Ferran VII pel motí d’Aranjuez (18 i 19 de març de 1808) i les esperpèntiques abdicacions de Baiona (de Ferran VII en Carles IV i d’aquest en Napoleó el 5-6 de maig de 1808, i de Napoleó en el seu germà Josep el 6 de juny), l’exèrcit francès del general Murat era allotjat a Madrid (hi arribà el 23 de març); la inexistència de solució de continuïtat en “l’amistat oficial” entre Espanya i França fa que sigui difícil determinar el moment en què s’ordenà la taxa en qüestió. Ara bé, encesa la Guerra del Francès, la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya, creada el 18 de juny de 1808, imposà tributs per alçar un exèrcit i es posà en contacte amb la Junta de València (i, mes tard, amb la Junta Central, establerta a Sevilla). Podria ser que la taxa fos un dels tributs imposats per la Junta del Principat (i potser per la de València), cosa que lligaria amb el text de Chabrol “aucun bâtiment ne se rend plus en Espagne”, que sembla expressar que l’aranzel sigui bastant recent, d’una data no gaire anterior a març de 1809. Però aquestes Juntes no tenien potestat sobre ports en poder de les autoritats franceses, com el de Barcelona, i per tant, la hipòtesi explica que arribessin pocs vaixells a l’estat espanyol, però no que no n’hi arribés cap.

El prefecte també explica que dues cinquenes parts del preu del producte corresponien al del plom que s’hi usava (portat de Gènova i, sobretot, d’Espanya: d’Almeria segons Chabrol, però, de fet, de Linares i La Carolina, província de Jaén), preu que, a més, era molt variable (la Guerra del Francès devia encarir molt el que pogués arribar d’Espanya); els ceramistes intentaven trobar succedanis més barats i (ja llavors!) menys tòxics que el plom. D’altra banda, també comenta que, per evitar l’acumulació de la mercaderia, les fàbriques havien pactat disminuir la producció a la meitat, reduint a dues les cuites mensuals.

Mentre durà l’Imperi, i malgrat les queixes dels terrissers occitans, el fet que Ligúria fos territori francès aturà força els impostos de venda a França. Mentrestant, la citada “terraglia nera”, impulsada, com hem vist, des de 1808-1809, s’imposà de forma bastant ràpida entre els fabricants d’Albisola, en detriment de les “taches noires”. Caigut l’Imperi, l’antiga república de Gènova passà a domini de Savoia, però Albisola encara aconseguia exportar dos terços de la producció a territori francès a través de ports provençals; la proporció de “terraglia nera” havia augmentat molt, de manera que, vers 1815, ja se’n feia més d’aquesta que no de la marró amb taques negres, i, el 1817, ja era molt predominant (Cameirana i Riolfo Marengo creuen que aquestes dates marquen el final de la terrissa “à taches noires”, però Milanese pensa que, poc o molt, persistí alguns anys més, ja que fora de Ligúria es continuava imitant, cosa que comentarem més avall); un reglament de 1817-1818 havia reduït altre cop la producció a 650.000 “peces” en una primera versió i a 750.000 en la definitiva. A la fi, el 1820, el proteccionisme francès augmentà al doble l’aranzel duaner de la producció lígur, fet que estimulà l’establiment de terrissers lígurs a Occitània i segurament accelerà l’extinció de l’obra “à taches noires” pròpiament dita: el 1821 la producció total (“terraglia nera” i potser una petita part de “à taches noires”) encara fou alta, a causa de l’augment de l’exportació al Piemont, incentivada per la dinastia dels Savoia; però, el 1823, no es van poder vendre 40.000 “peces” de les 700.000 que es feren (Dubus i Pannequin 1999: 151-156; Cameirana 1970: 65-71; Cameirana 1980: 277-282; Riolfo Marengo 1989: 18-23; Milanese i altres 1998: 338; Amouric i altres 1999: 120-124; Santanach 1998a: 11-13; Santanach 2003: 34-38; Albertí 1996: 622; Rosal 2013 LZ: 229-230).

En terrissa “à taches noires”, es fabricaren atuells per a multitud de funcions, tant per a taula com per a altres usos (Santanach 2003: 35-37). No repetirem aquí la llarga llista, però sí que ens hem de referir a uns pocs tipus que, pel seu impacte en la societat de l’època, deixaren gran empremta en la terrissa catalana.

Un primera tipologia a esmentar són els plats i plates. Al segle XVIII, a Catalunya, els plats fondos de terrissa (molt més nombrosos que els plans), tenien base buidada (sense repeu), interior en casquet petit on no es diferenciava fons de paret (si bé la perifèria es tancava força), i ala força ampla, bastant inclinada i generalment més o menys còncava; acostumaven a fer entre uns 17 i uns 20 cm de diàmetre, una mida bastant més petita que la dels plats habituals d’avui dia. Són prou coneguts els de Girona (Soler 1984: 32-33; Soler 1984a: s/p; Cerdà 1993: 19-21; Soler 2013: 64-67), la Bisbal (Albertí i Santanach 1984: 33, Bover i altres 1993: 3-12) o Besalú (Soler 1983: 211-216; Soler 2013: 71); també n’hi ha molt probablement de Mataró (Cerdà 1993: 19-21) i, amb idèntica forma que tots els altres (però base plana), d’Esparreguera, segona meitat del segle, força menys coneguts per ara (Santanach 2003: 67-68, nota 303 i foto 105). 

Anvers i revers de plat de 18,4 cm de diàmetre de boca. Girona, segona meitat del segle XVIII (o mitjan segle). 
Col·lecció Santanach Suñol, C-6889.

Anvers i revers de plat de 16,5 cm de diàmetre de boca. La Bisbal, segona meitat del segle XVIII. 
Col·lecció Santanach Suñol, C-654.

Anvers i revers de plat de 18,6 cm de diàmetre de boca. Molt probablement Mataró, segona meitat del segle XVIII o primera dècada del XIX. Museu de Mataró. 

Anvers de plats. Diàmetre de boca, d'esquerra a dreta: 17, 19 i 18,7 cm. Molt probablement Esparreguera, segona meitat del segle XVIII. 

Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà.

Vista lateral i revers del plat de la dreta de la foto anterior (18,7 cm de diàmetre de boca).

Les plates setcentistes de terrissa eren semblants als plats, però el casquet interior es tancava menys per fora i, en proporció, l’ala era força més estreta.

Anvers i revers de plata de 33,8 cm de diàmetre de boca. Girona, 1758. 

Col·lecció Santanach Suñol, C-8496.

En canvi, els plats “à taches noires”, en majoria fets a torn, tenien base plana, interior en ampli casquet més o menys aplanat (sense cap canvi entre fons i paret) i ala relativament estreta, força exvasada i plana (o lleument còncava); feien aproximadament entre 21 i 22,5 cm de diàmetre. Les plates només es diferenciaven del plats per ser més grans; com hem dit, tant els uns com les altres eren de color cafè, decorats amb línies negres de traçat sinuós capriciós. Aquesta forma va suplantar completament i en molt poc temps la dels plats i plates de terrissa setcentista (els plats adoptaren, a més, la nova mida). De fet, amb diverses petites modificacions i variants, la forma continua sent la majoritària de la plateria dels nostres dies.

Anvers, vista lateral i revers de plata “à taches noires” feta a la roda. Diàmetre de boca: 35 cm. Albisola, darrer quart del segle XVIII o dues primeres dècades del XIX. 

Col·lecció Santanach-Suñol, C-4505.

Parlant sempre de “à taches noires”, si bé hi havia pocs plats emmotllats, la majoria de plates planes sí que ho eren, i també deixaren una empremta de llarga durada en les de molts centres catalans (sobretot les circulars), de primer amb motlles de decoracions quasi com les d’alguns dels lígurs i després amb més varietat (o bé absència) de relleus (recordeu, per exemple, les plates emmotllades de Blanes, Mataró i força altres llocs, que arriben a endinsar-se al segle XX). Així mateix, la decoració de ratlles negres, més o menys modificada, deixà un profund rastre en la terrissa catalana, que durà almenys fins al tercer quart d’aquest mateix segle (Santanach 2003).

Plat “à taches noires” fet a motlle. Diàmetre de boca: 21,5 cm. Albisola, darrer quart del segle XVIII o principis del XIX. 
Col·lecció Santanach Suñol, C-1582.

Plata “à taches noires” feta a motlle. Diàmetre de boca: 36 cm. Molt probablement Albisola, darrer quart del segle XVIII o primer del XIX. 

Col·lecció Santanach Suñol, C-1574.

Plata feta a motlle de 38,5 cm de diàmetre de boca. Motlle de decoració molt propera sinó idèntica a la d'alguns d'Albisola. Mataró, mitjan segle XIX. Trepa núm. 1942 de l'arxiu de l'autor. 
Col·lecció Santanach Suñol, C-5808.

Una altra tipologia que marcà força la terrissa catalana és el “tegame” (cassola) amb el seu corresponent “coperchio” (tapadora) donat a conèixer per autors italians. Es tracta d’un atuell circular de terrissa “à taches noires” amb parets altes; té dues anses emmotllades, en forma de làmina semicircular, adossades pel diàmetre (retallat formant dues mitges llunes) a la zona alta de la paret i molt inclinades cap avall, i amb la superfície externa amb relleus ornamentals (n’hi ha de complexos, com una flor i inicials, però en general són petits cercles que formen motius senzills: recta, quadrat, creu, rodona amb un punt central i un a cada costat...); en ser de pasta refractària, la base pot ser plana, però amb freqüència és més o menys bombada per a una millor distribució de l’escalfor i, doncs, resistència al xoc tèrmic. La tapadora presenta un relleix inferior en corona circular (d’adaptació dins la boca de la cassola), i un agafador superior també en corona circular amb un petit forat central. Les ratlles negres ocupen l’interior i la paret externa de la cassola, i l’anvers de la tapadora; tot i ser de traçat capriciós, acostumen a formar un meandre o una ziga-zaga amplis a la paret externa, que, més que un intent de sistematització, semblen la manera més senzilla d’omplir una superfície llarga i estreta (Cameirana 1980: 290 i 293; Cameirana 1989: 35 i 39; Long i Richez 1993: 93-95; Dubus 1993: 111-114; Dubus i Pannequin 1999: 159; Amouric i altres 1999: 123; Milanese i altres 1997: 351; Milanese 2001: 56; Santanach 2003: 35).

Conjunt de “tegami” i plates “à taches noires”. Albisola. Recuperats al derelicte Grand-Congloué 4. Tret de Long i Richez 1993.

Perfil de “coperchio” i “tegame” de fons bombat. Albisola, segona meitat del segle XVIII. Tret de Long i Richez 1993.

Perfils de diversos “tegami” de fons pla. Observeu els dibuixos de les anses. Albisola. 

Tret de Milanese i altres 1997.

De fet, es tracta d’una cocota circular de terrissa, és a dir, una cassola de parets altes, amb dues anses i amb tapadora que s’hi adapta bé i que està proveïda d’un foradet de desvaporització; refractària, és ideada per a reproduir les condicions de cuita en espai tancat o forn (Santanach 1998: 238; Diccionari de l’IEC, només en 2a edició, 2007). Els autors francesos, potser els que més han publicat sobre terrissa “à taches noires”, en diuen sempre “terrine”, que el diccionari Larousse defineix de manera semblant que la catalana cocota, però sense parlar de la tapadora ni del seu foradet. Fa anys, no ens havíem adonat del paral·lelisme entre “tegame”, “terrine” i “cocota”, cosa per la qual vam traduir “tegame/terrine” per “olla xata, terrina per a foc”; un terme complementava l’altre (“olla xata” és l’olla baixa i ampla, i “terrina” és un recipient generalment circular per a conservar certes menges, com foie gras) i l’afegitó “per a foc” arrodonia el sentit (Santanach 2003: 35). Tot i que, segons la cita de finals del segle XVIII que n’enregistra Rosal, la “terrina” pugui suportar un caliu moderat (Rosal 2013 LZ: 629), creiem que “cocota” és la millor traducció actual per a “tegame”.

Com hem dit força més amunt, amb freqüència el “tegame” és qualificat de sopera: en té la forma (si fem abstracció del forat de desvaporització i de la freqüent convexitat de la base) i podia ser perfectament usat com a tal. Veritables soperes “à taches noires”, si existeixen, són extremadament rares. Fa anys, vam considerar sopera un atuell “à taches noires” que en té forma: ovalat, acampanat invertit amb relleus a les parets, presenta pedestal i dues anses en quart d’el·lipse de revolució (Santanach 2003: 35-36); no té tapadora, però no sabem si originalment en portava, ja que és l’únic que coneixem. També pot tractar-se d’una enciamera o llegumera. Si realment es tracta d’una sopera no deu ser gaire anterior a 1800, ja que, com hem vist, la sopera apareix en inventaris lígurs el 1792 i no pas com a “zuppiera” sinó com a “vas gran per a brou, amb mànec”, de “pipa”, probablement anglesa; com també hem comentat, hi ha la possibilitat que el notari conegués veritables soperes i que l’existència de mànec fes que no designés dit vas amb el nom de sopera; però, en cas d’existir “zuppiere” (amb o sense “taches noires”), no podia fer gaire temps que n’hi havia, perquè encara no havien arribat als inventaris lígurs. La suposada sopera “à taches noires” de què parlem tampoc no pot ser gaire posterior a 1800, perquè aviat arribà la decadència de la producció de “à taches noires” (a més, va aparèixer en el mercat antiquari barceloní; és probable, doncs, que hagués estat en ús a Catalunya, cosa que la faria anterior a 1809, com també hem vist). Per tant, és molt probable que la “sopera” assentada a Palma el 1787 i publicada per Rosal sigui realment un “tegame” o cocota “à taches noires”.

Sopera, enciamera o llegumera “à taches noires”. 13,5 cm d'alçada i 29,5 x 22 cm de boca. Albisola, darrers anys del segle XVIII o primers del XIX. 

Col·lecció Santanach Suñol, C-430.

La terrissa “à taches noires” fou força imitada gairebé arreu on s’exportà (com sempre, per intentar pal·liar-ne la importació i també per aprofitar-se del seu èxit). Tenim constància de la producció en altres regions d’Itàlia i a Occitània des del segle XVIII, molt abans de la seva extinció a Ligúria, i, almenys a Occitània, fins força després (Santanach 2003: 38-41). Així mateix, fou molt imitada en força indrets dels Països Catalans (Santanach 2003: 41-80), en alguns centres dels quals ja al segle XVIII: a Girona, des d’almenys 1786, si bé no sembla haver-se endinsat gaire dins del XIX (Soler 2013: 50; Santanach 2003: 43-45); a Esparreguera, des de la segona meitat (o el darrer terç) del segle XVIII (Santanach 2003: 22-23 i 66-68); a Manises, on se’n trobaren abundants mostres locals en estrats encara del segle XVIII durant l’excavació d’un obrador tutelada per l’Asociación de Ceramología (Ceramolgía 2011); i a Betxí, almenys des de 1800, si bé la fàbrica activa en aquest any hagué de plegar el 1809 (Todolí 2002: 209-211).

BIBLIOGRAFIA

Albertí 1996: ALBERTÍ (S.): Diccionari de la llengua catalana il·lustrat. Albertí, editor, Barcelona.

Albertí 2003: ALBERTÍ (S.): “La marcelina i el seu nom” (edició a cura de J. Santanach Soler i M. Suñol Ferrer). Butlletí Informatiu de Ceràmica, 78-79. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 81-91.

Albertí i Santanach 1984: ALBERTÍ (S.), SANTANACH (J.): “La terrissa de la Bisbal durant el segle XVIII”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 23. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 28-35.

Amouric i altres 1999: AMOURIC (H.), RICHEZ (F.), VALLAURI (L.): Vingt mille pots sous les mers. Le commerce de la céramique en Provence et Languedoc du X^e au XIX^e siècle. Édisud, Aix-en-Provence.

Balaguer 1865: BALAGUER (V.): Las calles de Barcelona. Tomo I. Salvador Manero, editor, Barcelona. Volum II, 1866. Hem usat l’edició facsímil de Monterrey Ediciones, Madrid, 1982.

Beltrán de Heredia 2011: BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO (J.): “Génova y las importaciones de cerámica ligur en Barcelona: los testimonios arqueológicos y las fuentes documentales”. A: Terre genovesi. Ceramica a Genova tra Medioevo e Rinascimento. Atti della Giornata di studi in memoria di Guido Farris. Genova, 27 maggio 2010. De Ferrari, Genova. P. 11-16 i làm. 1-4.

Beltrán de Heredia i altres 2012: BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO (J.), CAPELLI (C.), DI FEBO (R.), MADRID FERNÁNDEZ (M.), BUXEDA GARRIGÓS (J.): “Imitaciones de cerámicas à taches noires en Barcelona. Siglo XVIII. Datos arqueológicos y arqueométricos”. A: X Congresso Internacional “A Cerâmica Medieval no Mediterrâneo”. Silves. 22 a 27 outubro 2012. Pòster. Web del Campo Arqueológico de Mértola (consultada el novembre de 2014). www.camertola.pt/ceramica-medieval-mediterraneo/congresso-internacional  

Beltrán de Heredia i Miró 2010: BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO (J.), MIRÓ ALAIX (N.): “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, els tallers del Rin i Xina”. Quaderns d’arqueologia i història de la ciutat de Barcelona, 6. Museu d’Història, Barcelona. P. 14-91.

Bover i altres 1993: BOVER (A.), CASADEMONT (L.), ROCAS (X.): Terrissa de volta. Terracota, Museu de Ceràmica, la Bisbal.

Cameirana 1970: CAMEIRANA (A.): “La “terraglia” nera ad Albisola all’inizio dell’800”. Atti. III Convegno Internazionale per la Storia della Ceramica. Albisola 1970. Savona. P. 61-114.

Cameirana 1980: CAMEIRANA (A.): “La ceràmica albisolese a “taches noires”, nota introduttiva”. Atti. X Convegno Internazionale per la Storia della Ceramica. Albisola 1977. Marco Sabatelli editore, Savona. P. 277-294.

Cameirana 1989: CAMEIRANA (A.): “Catalogo”. A: Nero & giallo 1989: 30-106.

Carta arqueològica de Barcelona: Web institucional de l’Ajuntament de Barcelona que recull tota la documentació del patrimoni arqueològic de la ciutat. En molts casos inclou la memòria (completa o no) de les intervencions (consultada el novembre de 2014). www.cartaarqueologica.bcn.cat

Casanovas 1994: CASANOVAS (M.A.): “Influència de l’Alcora en altres manufactures espanyoles”. A: L’Alcora 1994: 29-31.

Casanovas 1994a: CASANOVAS (M.A.): “Vaixelles blanques”. A: L’Alcora 1994: 86-90.

Ceramología 2011: Web de l’Asociación de Ceramología, actualidad AC, notícia del 8 de desembre de 2011 (consultada el novembre de 2014). www.ceramologia.org

Cerdà 1993: CERDÀ (J.A.): “Un conjunt de pisa i terrissa dels segles XVIII-XIX trobat a Mataró (el Maresme). III i darrera part”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 53. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 18-25.

Coll 1998: COLL CONESA (J.): “Catàleg de les obres exposades”. A: Mallorca i el comerç de la ceràmica a la Mediterrània. Catàleg exposició. Govern balear i Fundació “la Caixa”, Barcelona. P. 93-178.

Díaz 2012: DÍAZ CALLEJO (J.): “El Passeig de l’Esplanada. Primer jardí públic de Barcelona”. Jardins i patrimoni, bloc de Jordi Díaz Callejo, treball publicat el 12 d’octubre de 2012 (consultat el novembre de 2014). www.jardinsipatrimoni.wordpress.com/2012/10/12/el-passeig-de-lesplanada

Diccionari de l’IEC: INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS: Diccionari de la llengua catalana. 1a edició, 1995. 2a edició, 2007.

Diccionari Larrousse: Dictionnaire de français (consultat el novembre de 2014). www.larrousse.fr/dictionnaires/francais-monolingue

Dubus 1993: DUBUS (M.): “L’enquête des Péfets (1809)”. A: Goût d’Italie 1993. P. 110-115.

Dubus i Pannequin 1999: DUBUS (M.), PANNEQUIN (B.): La céramique française sous l’Empire à travers l’Enquête des Préfets (1805-1810). Éditions de la Réunion des Musées Nationaux, Paris.

Duran 1973: DURAN SANPERE (A.): Pels camins de la història. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona.

El Born Centre Cultural: Web institucional de l’Ajuntament de Barcelona amb àmplia informació sobre el jaciment, l’antic mercat i les activitats que s’hi programen (consultada el novembre de 2014). www.elborncentrecultural.bcn.cat

Europeana: Web que dóna accés a milions de llibres, pintures, pel·lícules, objectes de museu i documents d'arxiu que han estat digitalitzats per tot Europa (consultada el novembre de 2014). www.europeana.eu

Garcia 2010: GARCIA ESPUCHE (A.): La Ciutat del Born. 3a edició. Ajuntament de Barcelona, Barcelona.

Garcia 2014: GARCIA ESPUCHE (A.): Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714. Editorial Empúries, Barcelona.

González 1998: GONZÁLEZ GOZALO (E.): “Inventari de la Vaixella Conventual de les Caputxines”. A: Món conventual 1998: 47-98.

Goût d’Italie 1993: Un goût d’Italie. Céramiques et ceramistes Italiens en Provence du Moyen Âge au XXème siècle. Narration, Aubagne.

L’Alcora 1994: L’esplendor de l’Alcora. Ceràmica del s. XVIII. Catàleg exposició. Museu de Ceràmica, Barcelona.

Levy 1971: LEVY (S.): Le maioliche italiane del XVIII secolo: le maioliche piemontesi e liguri. Görlich editore, Milano.

Long i Richez 1993: LONG (L.), RICHEZ (F.): “L’épave Grand-Congloué 4”. A: Goût d’Italie 1993. P. 93-95.

Marzinot 1987: MARZINOT (F.): Ceramica e ceramisti di Liguria. 2a edició. Sagep Editrice, Genova (1a edició de 1979).

Milanese 2001: MILANESE (M.): “Monasteri e cultura materiale a Genova tra XVI e XVIII secolo”. A: Ceramiche e corredi monacali in epoca moderna. Atti del Convegno di Studi. Finale Emilia, 1 ottobre 1998. Archeologia Postmedievale, 3. All’Insegna del Giglio, Firenze. P. 39-68.

Milaneses i altres 1997: MILANESE (M.), BIAGINI (M.), VENTURA (D.): “La ceramica “à taches noires”: un indicatore dell’archeologia postmedievale mediterranea”. Atti. XXVII Convegno Internazionale per la Storia della Ceramica. 1994: “La ceramica postmedievale in Italia. Il contributo dell’archeologia”. Albisola. P. 337-354.

Món conventual 1998: La Ceràmica al Món Conventual. Catàleg exposició. Monestir de la Puríssima Concepció i “Sa nostra”, Obra Social i Cultural, Palma.

Monrós i altres 2003: MONRÓS (G.), BADENES (J.A.), GARCÍA (A.), TENA (M.A.): El color de la cerámica: nuevos mecanismos en pigmentos para los nuevos procesados de la industria cerámica. Universitat Jaume I, Castelló de la Plana.

Nero & giallo 1989: Nero & giallo. Ceramica popolare ligure dal Settecento al Novecento. Catàleg exposició. Comune di Savona i Regione Liguria, Electa, Savona.

Riolfo Marengo 1989: RIOLFO MARENGO (S.): “Del tramonto della maiolica all’avvento della terracota verniciata”. A: Nero & giallo 1989: 17-29.

Rosal 2013: ROSAL SAGALÉS (J.): Índex analític d’esments sobre ceràmica catalana a les fonts escrites. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. Web de l’Associació, en tres carpetes: dues d’Índex (A-K i L-Z) i una de referències bibliogràfiques. www.acatceramica.com

Petrucci 1980: PETRUCCI (J.): “Céramiques provençales et albisolaises du 18ème au Canada”. Atti. X Convegno Internazionale per la Storia della Ceramica. Albisola 1977. Marco Sabatelli editore, Savona. P. 269-276.

Sanpere 1911: SANPERE MIQUEL (S.): Los terrenos de la Ciudadela. Imprenta de Henrich y Comp. en comandita, Barcelona.

Santanach 1998: SANTANACH SOLER (J.): “Ceràmica comuna d’època moderna”. A: Ceràmica medieval i postmedieval. Circuits productius i seqüències culturals. Monografies d’arqueologia medieval i postmedieval, 4. Universitat de Barcelona, Barcelona. P. 225-272.

Santanach 1998a: SANTANACH SOLER (J.): “Consideracions sobre les peces de l’exposició”. A: Món conventual 1998: 9-19.

Santanach 2003: SANTANACH SOLER (J.): “L’anomenada terrissa de dol”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 78-79. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 12-80.

Soler 1983: SOLER MASFERRER (N.): “Notes sobre la terrissa de Besalú”. A: Amics de Besalú. V Assemblea d’Estudis del seu Comtat. Patronat Francesc Eiximenis. P. 203-222.

Soler 1984: SOLER MASFERRER (N.): “Terrissa de la ciutat de Girona en el Museu d’Art”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 22. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 30-33.

Soler 1984a: SOLER MASFERRER (N.): La terrissa de la ciutat de Girona. Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona, Bisbat de Girona, Girona.

Soler 1989: SOLER FERRER (M.P.): Historia de la cerámica valenciana, 3. Vicent García, Valencia.

Soler 1992: SOLER FERRER (M.P.): “La cerámica valenciana en el siglo XIX”. A: SOLER FERRER (M.P.), PÉREZ CAMPS (J.): Historia de la cerámica valenciana, 4. Vicent García, Valencia. P. 7-120.

Soler 2013: SOLER MASFERRER (N.): “Plates, plats i escudelles decorats en la terrissa gironina del segle XVIII”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 107. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 46-71.

Suñol 1982: SUÑOL FERRER (M.): “Museu Municipal Balvey, de Cardedeu”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 16. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 28-29.

Telese 1992: TELESE COMPTE (A.): “Identificació de la marcelina catalana tradicional”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 51. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 9-11.

Todolí 2002: TODOLÍ PÉREZ DE LEÓN (X.): La fàbrica de cerámica del conde de Aranda en Alcora. Historia documentada 1727 / 1858. Asociación de Ceramología, Agost.