El càntir de l’any 2013, corresponent a la 63a
Festa del Càntir d’Argentona, és un model que es troba en el context històric
d’època grega i es remunta al segle IV a. C.
Com se sap, la civilització grega és la base
fonamental de l’Occident europeu de l’Antiguitat, marcada per l’expansió
territorial en dues etapes amb importants esdeveniments polítics. La primera
etapa s’inicia el segle VII a. C. amb el control i assentaments ubicats a l’Est
vers l’Àsia Menor, i a l’Oest pel mar Adriàtic i Sud de la Península Itàlica, inclòs
el centre estratègic de l’illa de Sicília, el que els romans posteriorment
anomenen la Magna Grècia. En un segon període, a partir del segle V a.C., amb
el poder grec més consolidat, s’assenta i controla el comerç per la
Mediterrània. A mesura que crea colònies apokiain
s’allunyen de la metròpolis neàpolis de Atenes. Alhora implanten el
comerç amb els pobles etruscs, els gàl·lics i ibers de la Península Ibèrica,
introdueixen la pròpia cultura, que representen els fonaments de la llengua, la
religió i tradició d’Occident. En gran mesura, els documents escrits i llegats
pels historiadors grecs són el primer testimoni referit als pobles de la
Península Ibèrica.
Respecte al món de l’art, les excel·lents obres
gregues representen una de les èpoques més glorioses de tots els temps. Com
correspon a tota gran civilització i cultura, han estat plasmades en la
ceràmica. Testimonis irrefutables i evidents de l’intercanvi comercial en són
la quantitat de fragments, incloses algunes extraordinàries peces importades, trobades
en gran nombre en assentaments de les polis gregues de la Península Ibèrica que,
com un collaret de perles, s’estenen des del Nord amb l’emblemàtic assentament
d’Empòrion (Empúries, a la Costa Brava), des del segle VI a. C., fins a terres
del Sud, a Maineke (Màlaga).
La influència i les tècniques introduïdes pels
grecs es reflecteix en la ceràmica Ibèrica, que els terrissers indígenes
peninsulars adapten progressivament, malgrat no arriben a les cotes de l’art
hel·lènic ni de la Magna Grècia. Copien les formes de la “cràtera” o crater, el
lékythos, el kálathos, l’hídria i l’àmfora, entre altres molts atuells i, a més,
incorporen en la decoració pintada de la ceràmica ibèrica elements clàssics de
motius geomètrics, figures i símbols que fins aleshores eren inexistents en la
terrissa peninsular. Tanmateix, a les colònies gregues i als poblats ibèrics
ubicats en els promontoris de les serralades s’hi troben valuosos exemplars de
la ceràmica grega d’importació amb artístiques pintures i la ceràmica campaniforme
amb coberta de vernís negre importada de la regió de Campània (napolitana) en
ingents quantitats i, vista l’acceptació, acaba per produir-se a Rhode
(Roses). La ceràmica de procedència
grega o campaniforme, com la ibèrica, representa un material guia inequívoc,
que serveix per a fixar les datacions dels jaciments arqueològics. Però els terrissers ibèrics, malgrat crear
una ceràmica artística, són incapaços d’arribar al nivell de les ceràmiques
envernissades i pintures dels grecs per manca de capacitat tècnica. Els ibers
tan sols pinten sobre la superfície rústica amb pintura d’òxid de ferro i
manganès.
El càntir de dos brocs, d’origen sud itàlic
reproduït com a càntir de l’any 2013, segons consta en la fitxa tècnica del
Museu del Càntir, és un exemplar produït en una de les terrisseries de la regió
d’Apúlia, situada en la costa del mar Adriàtic, on durant els segles IV i III
a. C. s’hi troben algunes de les ceràmiques més formoses de la Antiguitat. I
entre elles, una àmplia tipologia de càntirs “askoi” (1), alguns d’espectaculars,
tant per les seves grans mides com per l’extraordinària decoració amb figures
en relleu, tots ells policromats en pintura al fresc. Aquests artístics
exemplars es dedicaven exclusivament a aixovars funeraris en les tombes dels
poderosos.
Càntir askos de doble broc. Daunia (Apúlia), sud d'Itàlia.
Segle III aC. Alt. 25 cm. Museu del Càntir d'Argentona
Càntir askos de doble broc. Daunia (Apúlia), sud d'Itàlia.
Segle IIV-iII aC. Alt. 20,3 cm. British Museum
Càntir askos de doble broc. Canosa (Apúlia), sud d'Itàlia.
Segle IV-III aC. Alt. 17,7 cm. American Academy in Rome
Càntir askos de doble broc. Daunia (Apúlia), sud d'Itàlia.
Segle III aC. Museum od Art Archaeology. Universsity of Missouri
La funcionalitat del càntir de dos brocs
La permanència de la tipologia del càntir de dos
brocs es pot constatar que es remunta a l’Antiguitat, però el més sorprenent és
que perdura fins als nostres dies en
les terrisseries de Catalunya, produint-se en quantitat en els pobles de Quart,
La Bisbal, Esparreguera, Manresa, El Vendrell i Torredembarra, entre altres,
com queda ben palès en el Llibre dels Càntirs (2).
El problema que presenten aquests models és saber
la funcionalitat tenien: s’usaven per
beure?, per transportar? o per a algun producte en especial? Probablement, amb
certesa no ho sabrem mai. Per tant, cal basar-nos en el que sabem segons la
tradició dels exemplars heretats del passat i amb les explicacions que ens han
donat els propis terrissers que en seguien produint recentment. Sens dubte, tot
càntir era per contenir líquids, i cal tenir en compte un detall important a
remarcar en aquest exemplar i que ens dóna alguna pista: a l’interior d’un dels
brocs hi porta un rall o reixeta per impedir que hi puguin penetrar brutícies tant
en omplir-lo com en beure’n. Les gerres
o pitxers amb rall per beure es produïen
a les Terres de l’Ebre (Miravet, Tivenys, Benissanet), i a les terrisseries de
l’Aragó (Magallón, Fuentes de Ebro, Alhama de Aragón, Daroca o Muel) eren per
beure i pouar l’aigua dels pous.
Càntir askos de doble broc. Esparreguera o Sant Sadurní d'Anoia (Catalunya).
Segona meitat Segle XX Alt. 39,5 cm. Museu del Càntir d'Argentona
A tal efecte cal consultar el llibre La Terrissa
de les Terres de l’Ebre (3). A Catalunya els càntirs de dos brocs es
produïen amb la finalitat de poder-los omplir i buidar ràpidament, al tenir els
dos brocs grans, a diferència dels que tenen un galet prim. És per aquest motiu
que l’empraven els ferrers per a refredar ràpidament el ferro roent, el pagesos
per transportar el sulfat de coure per a les vinyes o els adobs, entre altres.
Respecte a la forma, com es pot observar aquest model de la Magna Grècia, també
es correspon amb els models de càntir català, més estret de la base i la part
superior més ampla esfèrica. Un altra paral·lelisme correspon a la nansa,
paral·lela als brocs.
En definitiva, el que hem tractat de demostrar amb
la reproducció d’aquest model de l’Antiguitat clàssica, és la influència grega
que ha perdurat en la terrissa i altres aspectes de la cultura i com aquests
paral·lelismes han prevalgut durant segles arrelats a la societat. Si
actualment el càntir pràcticament ha perdut la seva funcionalitat primordial
d’us, a mesura que s’extingeix es converteix en un objecte de gran valor
històric que forma part del nostre patrimoni cultural i artístic, com queda ben
palès en l’àmplia col·lecció del Museu del Càntir d’Argentona.
Emili Sempere
Membre de l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica
Bibliografia
1) AA. VV. Els grecs a Ibèria: Seguint les passes
d’Hèracles. Catàleg exposició organitzada per el Ministerio de Educación y
Cultura i el Museu d’Arqueòlogic de Catalunya. 2002.
2) E. Sempere. El llibre dels càntirs. Volum II.
Col·lecció Terra Nostra, Edicions de Nou Art Thor. Barcelona. 1989.
3) E. Sempere, La Terrissa de les Terres de l’Ebre.
Autoedició. Barcelona, 1982.
