LA TERRISSA CATALANA DEL MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA

Text i Fotografies: Robert Cabeza

Aquarel·les: Ramon Noè i Hierro (del llibre Art Popular Decoratiu a Catalunya. 1948)

Làmina del llibre L’Art Popular Decoratiu a Catalunya. Ramon Violant i Simorra.

(Aquarel·la d'en Ramon Noè Hierro. 1948)

L’any 1940 es comença a Barcelona la instal·lació del Museu Municipal d’Indústries i Arts Populars, dins del recinte del Poble Espanyol a Montjuïc, per inaugurar-se finalment l’any 1942.

Creat inicialment amb objectes de la secció etnogràfica del Museu Arqueològic, és a partir que l’etnògraf Ramon Violant i Simorra agafa el càrrec de conservador d’aquestes instal·lacions, que el patrimoni de terrissa catalana comença a incrementar-se d’una forma important dins de les col·leccions del Museu.

És a l’any 1962 quan s’unifica el Museu Municipal d’Indústries i Arts Populars amb el Museu Etnològic i Colonial, amb la direcció d’August Panyella, i no serà fins a l’any 1973 que s’inaugura la nova seu del Museu, -les mateixes instal·lacions que alberguen el museu actualment-, un modern edifici de mòduls hexagonals a l’època, construït per l’arquitecte Bonaventura Basseogoda Nonell, al Passeig de Santa Madrona, també al parc de la muntanya de Mountjuïc.

L’any 1980 es produeix una nova separació de la secció hispànica i la secció exòtica que permet un nou re condicionament dels materials emmagatzemats en les seves instal·lacions.

Les propostes d’exposicions i diverses campanyes etnogràfiques internacionals han fet que el catàleg de terrissa catalana hagi restat als arxius i magatzems, motiu pel qual la seva contemplació i possible estudi ha estat de difícil accés pel públic en general. 

En aquests moments l’accés al Museu segueix tancat per reformes i es preveu tornar a obrir les seves portes a finals d’enguany, 2014.

VIOLANT I SIMORRA

Va ser a principis de la dècada dels 40’s quan van començar les expedicions de Violant i Simorra a diferents llocs productors de terrissa al llarg de tot el territori català. Aquests viatges es van freqüentar durant uns anys al costat del seu inseparable Ramon Noè Hierro, el qual feia les funcions de documentar gràficament les peces que anaven adquirint en les seves sortides, prenent notes gràcies a la seva gran destresa en el dibuix.

“Jo sempre l’acompanyava per dibuixar els objectes, perquè Violant sempre deia que era molt més segura la mà de Noè que una càmera fotogràfica”

“En Violant tenia una tàctica: feia viatges selectius, d’una sola zona. Era recórrer una àrea concreta, per exemple, arribàvem a Vic i fèiem tota la rodalia de Vic, arribàvem a Prats de Lluçanès i fèiem tot Prats de Lluçanès”

“Estàvem viatjant un mes o mes i mig. Quan tenia recollit el material, tornàvem. La majoria dels meus dibuixos eren apunts, però després, a la sala que tenia al Poble Espanyol, els concretava i els passava a tinta xinesa o aquarel·la” (1)

Fruit d’aquests estudis, expedicions, recerques, adquisicions, i amb la col·laboració gràfica d’en Noé, es publica l’any 1948 el llibre “Art Popular Decoratiu a Catalunya”

En la seva introducció diu Violant: “Hem de fer constar, finalment, que uns i altres materials ens han servit per  planejar i elaborar les composicions que exornen el llibre, les quals, de forma fidedigna, sense defugir però la part artística, han estat bellament realitzades pel jove artista, company en les tasques de museu i bon amic, senyor Ramon Noè ,de Tortosa, col·laboració que tenim en alta estima”

L’historiador i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere escrivia en el pròleg del llibre: “ Per a la formació d’aquest Museu, l’Ajuntament ha organitzat cada any una missió de recerca i d’estudi duta a terme pel Senyor Violant; fruit d’aquestes campanyes ha estat l’adquisició de gairebé tot el material exposat. Aquest mètode ha permès de deixar de banda els objectes indocumentats i equívocs que solen oferir els marxants i triar, per a les instal·lacions del Museu, solament aquell material que les missions permetien d’estudiar encara en el seu emplaçament originari”

Parlant de les peces exposades al Museu ens diu Violant i Simorra en el seu altre llibre “El Arte Popular Español” publicat l’any 1953: “Suposem que, exceptuant als especialitzats, ha de sorprendre a molts veure instal·lades en diverses vitrines del museu una infinitat de peces de terrisseria que, moltes encara, poden adquirir-se en diverses tendes de plats-i-olles”

La gran sensibilitat d’en Violant queda ben manifestada definint, en el llibre L’Art Popular i Decoratiu, que la terrissa és un Art. No només pel que es podia referir a les troballes arqueològiques o algunes produccions extingides, -aquella visió que molts tenien, i tenen encara, tal sols per les peces antigues-, sinó per les produccions dels terrissers en aquells moments.

Aquesta és doncs la terrissa catalana que ell va voler mostrar a les vitrines del Museu del Poble Espanyol, la d’ús quotidià, la que, com ell deia, encara es trobava en les tendes de plats-i-olles.

El mateix propòsit el repeteix amb les peces procedents de les zones terrissaires en actiu del Pirineu de Lleida, -Rialp, Gerri de la Sal, Salàs, el Pont de Suert i la Seu d'Urgell-, les quals passaren a formar part de la Casa Pallaresa, totes elles ben col·locades en els escudellers o disposades en la llarga taula procedent de Sarroca de Bellera.

Terrissa de Gerri de la Sal i La Seu d’Urgell

Terrissa de Rialp

Per tant, és fàcil arribar a la conclusió que una gran part de la terrissa catalana del ME, és una producció de centres catalans en actiu dins de la nostra geografia, d’ençà que Violant va iniciar les recerques a principis dels 40, fins que escriu el llibre L’Art Popular i Decoratiu l’any 1947, amb algunes excepcions com les de la terrissa de volta de l’Hospital de la Santa Creu o els càntirs negres de Vilafranca del Penedès, ja que quan Violant visita Vilafranca, els centres estan ja extingits i queda només un terrisser que fa de revenedor.

Actualment, una bona part d’aquestes peces segueix exposada en algunes de les grans vitrines de la planta soterrani del Museu, i la resta, ben emmagatzemada en modernes prestatgeries dins de les mateixes dependències o en les instal·lacions de reserva que disposa el Museu a Montcada i Reixach.

La poca informació gràfica documentada que es tenia de la terrissa catalana del ME és la que va fer per al llibre d’en Violant i Simorra, -l’any 1948-, Ramon Noè, en format d’unes belles aquarel·les i dibuixos a la ploma (els quals curiosament segueixen sent el referent pels tècnics de les instal·lacions) i la que, en una quantitat més limitada de peces fotografiades, va repetir Jordi Gumí per a la redició del mateix llibre l’any 1976.

Circulava una petita rumorologia sobre si Ramon Noè es podia haver inventat algunes peces per incloure en el llibre L’Art Popular Decoratiu a Catalunya i ens ha agradat constatar, de fet en teníem la certesa per la relació personal que vàrem tenir amb en Ramon Noè, que totes les peces existien físicament i que van ser adquirides per en Violant i Simorra a terrissers en actiu en els anys de les seves expedicions de recerca.

ELS CENTRES TERRISSERS I LLURS PRODUCCIONS EN LA DÈCADA DELS 40’s

En el moment de la nostra documentació la terrissa catalana en les vitrines del ME era com segueix:

Les comarques lleidatanes estan molt ben representades pels centres de Pont de Suert, Rialp, Salàs, Gerri de la Sal, la Seu d’Urgell, Verdú i Lleida.

Magnífiques soperes i tupins típics del Pirineu, bellament decorats, alguns amb el forat interior d’haver estat fixats a la taula de la Casa Pallaresa, la cantireta típica de Salàs (ben reproduïda l’any 1988 per a la Fira del Càntir d’Argentona). Del terrisser de la Seu diu Violant: “El terrisser que hi ha, a més de tupins i plats pel foc i de menjar, d’estil pallarès, encara elabora morters, escorredores, gibrells, cassoletes, escudelles de pagès, formatgeres, soperes, cullerers, càntirs tupinets, pitxelles, etc”

Sopera de Piera recuperada a Sarroca de Bellera
per Violant i Simorra

Cantireta de Salàs de Pallars

L’únic terrisser que quedava al Pont de Suert els anys 40’s, successor del primer que s’hi va instal·lar feia 65 anys, diu Violant, li dóna una forma al tupins i les cassoles que fa pensar que, o era aragonès o havia après l’ofici en alguna terrisseria de les comarques d’Osca com Benavarri o Naval.

A Verdú, a l’època, ja exporten els càntirs (sillons) negres, “famosos per fer l’aigua molt fresca” a totes les comarques lleidatanes, tarragonines i fins i tot a Barcelona.

Passant a les comarques de Girona, Figueres resta només amb un terrisser, en Cortada, que produeix com era habitual a aquest centre, recipients per contenir líquids i menjar a causa a la qualitat de l’argila.

La Guerra Civil havia destruït l’obrador de l’Enric Rosa i tota l’exportació figuerenca cap al Roselló s’atura amb el conflicte bèl·lic.

La producció de Figueres és preciosa. Un doll de bella factura, amb el seu verd característic i unes petites esquitxades de groc. Un extraordinari càntir d’oli, una sitra amb el seu recollidor, càntirs, un cullerer, un morter...

La resta, algunes de les emblemàtiques peces que figuraven en les precioses làmines d’en Noè, com el magnífic càntir de segador o un barral petit, resten al magatzem encara que per nosaltres han tornat a veure la llum.

Figueres. Doll (Obrador Cortada)

Figueres. Barral de beure vi (Obrador Cortada)

Figueres. Càntir d’oli (Sitrell). (Obrador Cortada)

Figueres. Gerro (Obrador Cortada). (Aquarel·la Ramon Noè.1948)

Figueres. Barral petit (Obrador Cortada). (Aquarel·la Ramon Noè.1948)

La Garrotxa comparteix vitrina amb Sant Julià de Vilatorta (Osona), i té també alguna peça excepcional com un bell càntir d’oli, encara que la incorporació d’aquesta peça al museu és posterior a les expedicions d’en Violant.

Coneixíem també l’existència en el Museu d’un singular mamet d’Olot, posterior també a les expedicions d’en Violant, el qual hem pogut rescatar dels magatzems per poder-lo fotografiar. La seva tipologia, vernís i les seves incisions ens fan pensar però que podria ser una producció figuerenca adquirida a Olot.

Olot. Mamet

Olot. Càntir d’oli

En els anys 40’s la Bisbal segueix sent un dels primers centres terrissers de Catalunya malgrat que ja no exporti a Cuba i Filipines.

Diu Violant: “L’única terrisseria que encara elabora les peces típiques de la comarca és la casa “Els Americanos”, fundada l’any 1873, ja que els altres obradors, per cert molt nombrosos, a part de produir molta terrissa decorativa destinada al ram de la construcció, s’adapten al gust de les comandes respectives”

La producció és molt extensa, càntirs, olles, plats, sitres, poals, cassoles, cullerers, morters, i també algunes peces ja en desús a l’època com el mamet o sitrells per a l’oli.

La Bisbal. Mamet

La Bisbal. Sitrell antic (Aquarel·la Ramon Noè.1948)

De Quart diu que els terrissers de negre, els tradicionals, segueixen modelant les peces com dos o tres segles enrere; cossis, dois, gerres, maials, barrals, mamets i barralines...

Breda i Blanes són altres dos centres gironins presents al ME i farem un petit esment al darrer per ser un centre totalment extingit i de gran interès.

Blanes, en el moment que és visitat per en Violant i en Noé compta amb tres terrissers, germans, que desenvolupen l’ofici per tradició familiar. Eren grans exportadors a tot els mercats de Catalunya i també, degut a la seva situació geogràfica i poder realitzar el transport per mar des de el seu estratègic port, a les Balears i ultramar.

Vaixelles, plates, greixoneres, gerres, càntirs, abeuradors, etc. eren una bona part de la seva producció.

Blanes. Càntir (Aquarel·la Ramon Noè.1948)

De Barcelona i les seves comarques destaquem els centres de Caldes de Montbui, el qual va deixar la seva activitat dos anys abans que Violant visiti la població, malgrat que pot encara comprar algunes peces característiques que han permès determinar amb claredat la producció del centre, cas similar també al de Sant Sadurní d’Anoia.

Terrissa de Caldes de Montbui

Terrissa de Sant Sadurni d’Anoia

Quan visita Vilafranca del Penedès, el darrer terrisser, en “Paifigues”, ha deixat fa temps de treballar i fa només de revenedor. Violant ja ens parla de la terrissa de volta, aquesta terrissa negra, avariada diu, del segle XVIII que es trobà a la capella dels Dolors. “Com ja és sabut, en altre temps, els constructors d’obres acostumaven a farcir els buits o carcanyols de les voltes de les esglésies aprofitant la lleugeresa de la terrisseria...”

Terrissa Negra de Vilafranca del Penedès

I també cal parlar d’una excepcional i magnífica terrissa de volta a l’interior d’una de les vitrines del Museu dedicades a peces gòtiques de Barcelona. Els tupins, gerres, un magnífic poal, tots procedents de les voltes de la Santa Creu, tenen el privilegi i gaudeixen d’ésser la producció més antiga de terrissa catalana dins de les parets d’aquest Museu.

Terrissa de les voltes de la Santa Creu. Barcelona

De Torredembarra tenim els seus característics càntirs vidriats verds en la seva totalitat o només en la seva part superior, i les Terres de l’Ebre, aquestes amb la representació de Miravet com a gran centre productor, i també Tivenys, Amposta i Tortosa, són la resta dels centres terrissers catalans que podem admirar dins de les vitrines del Museu, amb una excel·lent selecció de magnífiques peces, les quals, sens dubte, han fet possible la identificació de molta de la producció d’aquestes zones, la majoria, avui dia, malauradament ja extingides.

Terrissa de Miravet

Terrissa de Tivenys

(1) Imma Fontanals. “Ramon Noè. Ocell de Bardissa”  Museu d’Art de Sabadell. 2008

Agraïments: Gustau Molas. Tècnic del Departament de Col·leccions del Museu Etnològic de Barcelona

Nota: Aquest article, escrit l’abril de 2014, ha estat publicat en el núm. 109-110 del Butlletí Informatiu de Ceràmica, corresponent al període de gener-desembre de 2014 i aparegut a principis d’abril de 2015. R.C.