LA TERRISSA DE BERGA

Amb la voluntat d’anar publicant la màxima informació i documentació sobre la terrissa catalana, i sobretot dels centres desapareguts dins de la nostra geografia, hem rescatat un interessant article sobre la terrissa de Berga, escrit ja fa uns anys per Maria del Carme Riu de Martin, ceramista, doctora en Filosofia i llicenciada en Història de l’Art.

ANTONI PUIG HERAS: terrisser

Mª del Carme Riu de Martin

L’ofici de terrisser ha nat minvant amb el pas del temps i l’aparició de nous materials, com ara el plàstic. A Berga, però, encara en resta un de molt arrelat, n’Antoni Puig Heras, que té la botiga a la plaça de Sant Pere.

Antecedents històrics

L’any 1579 neix a Berga la confraria dels Elois. Aquesta inclou obligatòriament totes les persones que exerceixen qualsevol dels següents oficis: ferrers, platers, llauners, armers, basters, cadirers, traginers i ollers, ja que el nom de terrissaire és més  modern.

Durant 1724 es refà la confraria, que radica a l’església del convent de Sant Francesc, si bé s’acostuma a tenir les seves reunions a les escoles i s’articulen de nou totes les seves normes en un llibre anomenat: Memòria de les obligacions que tenen los administradors de la confraria del gloriós San Aloy i del que han de fer entre any en lo temps de llur administració, avui conservat a l’Ajuntament de Berga.

Les normes més significatives per a tots el confrares, amés de l’obligació d’estar agrupats, consisteixen en l’autorització que els dóna per a vendre els seus productes i l’obligació de pagar 10 lliures en entrar a formar part d’aquesta organització. No poden obrir botiga sense una llicència i el pagament dels diners abans senyalats, més 6 sous de quota cada any. A més és obligatori que tant els mestres com els seus oficials i aprenents estiguin agremiats i inclús l’aprenent pagui en començar a treballar, una quantitat que va de 3 a 4 sous, a la confraria, del contrari els ha de pagar el seu mestre.

Si bé, l’ofici d’oller no és el més nombrós, tindrà durant els anys que van de 1725 a 1815 un pes important en l’administració de la confraria, guanyant-los en nombre els traginers i calderers. Això és degut a què els ollers amb freqüència resultaran escollits, molts anys, per portar a terme la seva administració en les activitats més variades, com les festes de Sant Eloi i Sant Antoni Abat, la realització de la capella i retaule, o bé la recaptació de quotes entre d’altres; a més, s’ha de tenir en compte que solien assistir tot sovint a les reunions de l’organització.

El 1725 hi havia a Berga uns 45 ollers (1), entre els quals destaquen quatre famílies: els Cluet, Badia, Obiols i Puig, que segurament eren els més representatius ja que figuren amb molta freqüència en les actes de la confraria i hi porten a terme moltes activitats (2).

Si bé no és coneix la relació que hi pugui haver entre aquest Puig i els ascendents d’Antoni Puig, val la pena de consignar que entre els Puig esmentats al llibre al qual hem fet referència, hi figuren ja un Antoni i un Joan Puig, ollers. No obstant, al llibre del cens de la vila de Berga de l’any 1885 ja hi trobem empadronats els besavis de l’abans esmentat, anomenats respectivament Josep Puig Guitart i Teresa Puig Serra, que vivien a la plaça de Santa Magdalena, nº 2, des de feia 24 anys, des  de que l’avi terrisser i originari de Gósol baixa a viure a Berga. A aquesta època ja tenien tres fills: Antoni, Joan i Josep, i els dos petits ajuden al pare.

El 1885 el nombre de terrissers berguedans havia disminuït molt segons consta en l’esmentat cens, car a més de la família Puig, només s’hi troben un altre terrisser anomenat Josep Coll, que vivia també a la de plaça Santa Magdalena nº 12, un teuler anomenat Ramon Aspachs i Puig, que vivia al carrer de Balç nº 6 i tres rajolers, Josep Pajerols i Riera, Bonaventura Solé i Serra i Jaume Guixé i Serra.

Antoni Puig Heras: terrisser

Segons els testimoni de n’Antoni Puig, durant el segle XIX i principis del segle XX a Berga hi havia de set a nou famílies diferents de terrissers, però avui només queda ell.

Els Puig són una família de terrissers establerta a Berga: l’avi Joan Puig i el pare Joan Puig també, treballaren en aquest ofici. Procedien de la Cerdanya, de prop de Bellver, com molts d’altres terrissers berguedans; entre la ciutat i la Cerdanya existia des d’antic un intercanvi freqüent de persones i mercaderies. Per petits camins, sobretot pel coll de Pendís, baixaven els ceretans a comprar a Berga.

Els tallers dels ceramistes berguedans estaven situats a l’antic Carrer Major, actualment anomenat carrer Boixader, on es pot trobar encara una plaça dita dels terrissers, prop de la Berruga i de la plaça de Santa Magdalena.

Al carrer Boixader, davant del convent de les monges Vetlladores , una mica més amunt, treballaven els Xarrumbo, a la plaça de Santa Magdalena l’oncle d’Antoni Puig, anomenat Antoni com ell, passada la plaça, els de Cal Llabia, al carrer de la Pietat, el Casal de les flors,  i a la Rasa del Canyet (prop del terraplè) es creu que n’havia un altre, ja que es pogué localitzar l’existència d’un forn, avui desaparegut. La família Puig tenia en un principi taller i botiga al carrer de Santa Magdalena (actualment és el número 4)

La producció

La producció berguedana era irrellevant en comparació amb la d’altres llocs catalans, com Esparreguera, malgrat que la seva argila vermellosa era molt més bonica que la blanquinosa d’Esparreguera. El motiu que es produís poca terrissa a Berga era degut a que els llocs d’extracció son escassos, hi ha poca terra que serveixi, i és difícil d’extraure. S’havia d’aprofundir un pam sota terra aproximadament i era necessari recollir-la en grans quantitats i transportar-la sobre burros.

Els llocs principals d’extracció, tant pels Puig com per els altres, eren Tagastet, d’allí en treien l’argila vermella que s’havia de barrejar amb altres terres per tal que no provoqués esquerdes. Aquest lloc era a la Font Serra o El recuit, davant la Restenyada. Prop de la Torre del Carcallol es trobava una altra terra vermella que també s’esquerdava, de Casa en Ponç en treien terra blanca. Solien barrejar les dues terres, argila vermella amb una petita proporció de blanca.

Els Puig, a més d’aquestes argiles feien servir per treballar productes de Linares (Jaén) i Piera de l’Anoia, sobretot. A Linares compraven aram en pols, en grans quantitats, per obtenir el color verd. A Piera els venien el color groc de menys qualitat, ja que l’esmalt amb el temps saltava. Altres colors que solien utilitzar eren el vermell i el negre, més difícil d’aconseguir.

Els objectes de ceràmica eren fets a torn. Nou utilitzaven motllos, ni treballaven a ma. Empraven la tècnica de l’engalba i l’esmalt. Aquest darrer el posaven en immersió en una cubeta. Tenien coneixements intuïtius de l’ofici que passava de pares a fills.

Solien fer peces per vendre a la botiga i per encàrrec rebutjant aquelles que duien granets de calç. La producció era artesanal però en feien força quantitat malgrat que no hi guanyaven gaires diners.

Els tipus de peces més corrents eren els càntirs, plats, gibrells, escudelles, tubs, formatgeres, escorredores, flameres, abeuradors per al bestiar, guardioles i tasses de te. No podien fer cassoles car la terra era dolenta, ni tampoc teteres o bé xocolateres.

Les peces més venudes als pagesos eren els càntirs, de forma ovalada, que portaven sols un vernissat a la part de la boca perquè ploressin, car se’ls enduien al camp. Els de 6 litres es venien a 40 cèntims, els de 3 o 4 litres a 20 cèntims. Els càntirs per a les taules de les cases tenien una forma més rectangular i eren esmaltats formant irisacions d’esmalt verd, castany, blanc i groc. A 2,50 pessetes hom venia la dotzena de plats vernissats amb base transparent, duien dues ratlles blanques decorades entorn de la vora.

Una bona clienta –recorda l’Antoni Puig- era la Nuri de cal Taulé de RiudeValls, la qual solia comprar força dotzenes de plats per a la fonda que tenia a casa seva.

El taller i la botiga

Al taller hi tenien torns de peu, fets de fusta molt bona, amb roda de pedra als peus, molt desgastada; pasteres i forns de llenya. Les pasteres eren concavitats al sol per a situar i pastar el fang amb les mans i els peus. Els forns eren força grans, d’uns 9 m2, fet de maons refractaris i tenien dues cambres, la del foc i la de la cuita per als objectes. Per a les peces petites, sobretot per als plats, usaven unes cavines de fang, on hi cabien vuit plats.

Als forns el foc pujava per uns tubs gruixuts a través de la graella, i no hi havia flama directa per tal de protegir les peces. La fornada es feia cada tres mesos i durava 24 hores. El tipus de llenya utilitzat era el pi per a escalfar el forn, i el boix per a fer pujar la temperatura. Es gastaven de 70 a 80 feixos de boix cada vegada.

No tenien piròmetres per a controlar el foc, s’utilitzava un troç de fang cru, posat en una tasseta, amb un filferro, el feien baixar per un forat especial i l’introduïen dins del forn per tal de saber si ja restava cuita la fornada. No obstant, per conèixer la temperatura de la cuita, comptava més l’experiència del terrissaire i veure el color violeta del foc, que res més.

No era pas fàcil de coure bé totes les peces d’una mateixa fornada. A vegades quedaven crues i s’havien de tornar a posar al forn.

El taller va funcionar sempre, inclús durant la guerra civil, malgrat les dificultats que tenien els Puig per obtenir matèries d’altres llocs. Però a mitjan d’aquest segle, els productes d’argila no tenien sortida; és substituïren pels plàstics i això va condicional la desaparició del taller. Les seves restes varen ser donades o llençades. De la seva producció més artística es conserva un càntir esmaltat al Museu comarcal de Berga. Els Puig varen donar algunes peces a les monges Vetlladores i a l’antiquari Mariano. A la botiga que encara avui tenen oberta a la plaça de Sant Pere hi varen anar l’any 1939. Ja llavors restava dividida en dues parts, com ara. A la de davant hi tenien les peces per a vendre. Darrera, hi havia un rebost, on hi deixaven eixugar la carn de porc a l’hivern per tenir carn durant l’any.

Ara solen vendre peces d’altre llocs de Breda i de La Bisbal, sobretot.

Aquests darrers anys ha tornat a ressorgir la importància de la producció artesanal i moltes de les peces que poden trobar-s’hi són una imitació de les tradicionals. També hom hi pot aconseguir objectes de plàstic d’us domèstic com plats o cubells.

Si els Puig varen deixar de fer objectes d’argila no va ser solament per la manca de peticions, sinó també perquè la producció sortia cara atès que la terrissa era escassa i havien de portar molts productes de fora.

Encara avui n’Antoni Puig i Heras, als seus 83 anys, sol llevar-se a les set del mati, com sempre ha fet. Dina d’hora, i després de fer el cafè al bar La Lluna, sol anar de quatre a sis a la botiga a vendre. Després se’n va a casa i sopa d’hora també. Gràcies a la seva bona memòria, l’he pogut trobar força tardes a la botiga on m’ha explicat, de mica en mica, les notícies de la seva vida i del taller, que he anat recollint per tal que en quedi constància escrita.

NOTES

(1) Hi figuren com a ollers berguedans Ferrer, sala, Balero, Riu, Lladó, Guinot, Vilargaga, Serra, Gilet, Freixa i Pajarol, a més dels quatre anomenats al text.

(2) El 1724 els estatuts de la confraria accepten també als teulers i els seus oficials i aprenents. De moment sols degué haver-hi un teuler. Marc Serra diu lo Tauler, i més tard, el 1808, Pere Pajerol que fins llavors havia fet de traginer.