Museu de Can Tinturé. Esplugues de LLobregat
Des de molt antic, la ceràmica, compartint
funcions amb la fusta, els metalls i el vidre, ha estat utilitzada per l’home
per fabricar els atuells que li han sigut de menester. Per tant, és lògica i
constant la seva presència als aixovars domèstics de tota mena.
Precisament a causa d’aquesta versatilitat,
la ceràmica que s’exposa en aquesta mostra s’ha ordenat segons uns criteris
indispensables. Els que s’han triat han estat, en primer lloc, la funció i
situació de les peces a la llar i, en segon, el seu grau de sumptuositat. Així,
trobareu un conjunt de peces, dites de pisa, o el que és el mateix: ceràmica
amb una coberta estannífera i, generalment, decorada a sobre, mentre que, en
agrupacions paral·leles s’exposen les peces de terrissa. Aquesta podia ser de
cuita oxidant o reductora (obra negra) i, en el primer cas, podia anar només
bescuitada o amb coberta de vernís
plumbífer. L’adquisició i utilització de pisa o de terrissa depenia del nivell
adquisitiu de la família que la comprava, del lloc a on havia d’estar la peça o
de la funció que havia de desenvolupar. Com a dada anecdòtica extreta
d’inventaris antics i confirmada per terrissers contemporanis, cal saber que
una peça envernissada valia aproximadament el doble que la mateixa peça només
bescuitada. Les diferències amb la pisa eren, lògicament, molt superiors.
Per tant, podem trobar peces destinades a
complir la mateixa funció, però amb un acabat, decorat i finor molt diferents
si anaven destinades a cases benestants o a cases rurals humils. Això es pot
comprovar molt clarament a les vaixelles o, dit de forma més general, a les
peces del servei de taula, que es lluïen amb facilitat. També ho trobem en
peces per a la higiene personal o guarniments per a la llar. En canvi, molt
rarament en peces de cuina, rebost o celler, ja que, fos per la qualitat
refractària necessària si havien d’anar al foc, o pel lloc on eren, discret i
lluny de la mirada dels visitants, no calia afegir un sobrecost poc justificat.
Amb poques excepcions, com poden ser
algunes gerres per a aigua o gibrells ricament decorats, aquest tipus
d’atuells de terrissa eren més “universals”, i independents del grau de
benestar de la casa.
Com que l’objectiu principal de l’exposició
és més mostrar l’aixovar domèstic en si mateix, que no fer una classificació
tipològica de les peces, aquestes s’han distribuït i agrupat segons els
diferents àmbits a on es guardaven i feien servir, i no pas pel seu ús estricte
(oli, vi, aigua, etc.).
ATUELLS DE CUINA
Aquest grup d’atuells pertanyen a diverses
tipologies. Segons les seves funcions podien ser molt diferents, tant
morfològicament com pel que fa el tipus d’argila emprada en la seva fabricació.
Els que havien d’anar en contacte amb el foc, més o menys directe, havien
d’estar fets amb argiles refractàries, propietat no massa comuna, per la qual
cosa era habitual importar-los de centres especialitzats. A Catalunya, Breda,
la Selva del Camp i Malgrat foren dels més prestigiosos; si be se’n fabricaren
en molts altres llocs. A més de les peces necessàries per coure, n’hi havia
d’altres d’auxiliars per rentar, triturar o fer salses.
Preparació d’aliments.
- Sense
foc: gibrells, safes o plates fondes, escorredores, morters,
formatgeres, motlles per a rebosteria i codonyat ...
- Amb foc: directe: olles // indirecte:
tupins (ansats o també dites olles d’una nansa), cassoles, greixoneres...
ATUELLS DE REBOST
En contrast amb la diversitat
tipològica de l’anterior grup, la peça més representada al rebost era la gerra.
Això sí, de diverses cabudes i acabats, segons el tipus de contingut que havien
de rebre. Dominaven les envernissades per evitar la infiltració de greixos i
facilitar-ne la neteja. L’oli, els làctics, la mel i les confitures es
conservaven en aquests atuells, més o menys dissenyats per desenvolupar millor
la seva funció, encara que l’olla, de vegades, també era utilitzada per
confitar i conservar aliments.
Per guardar quantitats moderades
d’oli a prop de la cuina o del lloc a on es menjava, eren d’utilitat els
càntirs d’oli i setrills de grandàries superiors als fets servir en aquests
altres indrets. Els grans barrals i cànters per emmagatzemar vi també tenien el
seu lloc al rebost.
ATUELLS DE SERVEI DE TAULA I MENJAR
Aquest és un dels grups on podem
trobar majors diferències quant a la sumptuositat de les peces emprades. L’ús
de la taula com a lloc a on fer els dinars principals es va generalitzant
durant els segles precedents i, per tant, esdevingué un marc adient per fer
ostentació de magnifiques vaixelles de metalls nobles o pisa a les cases
benestants. Ben al contrari, a les llars humils la fusta i la terrissa comuna
servien per complir la bàsica funció de menjar, encara que sense cap tipus d’ostentació.
Al segle XVIII, el gruix de les
peces que s’integren en aquest grup eren plats per menjar, de diverses mides, i
plates per servir els aliments. Les escudelles, encara en plena vigència,
servien per portar a taula els aliments líquids, com brous o salses, ii també
per menjar-los. No es coneixen soperes d’aquesta època, ni són esmentades a cap
inventari, per la qual cosa es dedueix que són d’implantació posterior. Les
sotacopes i fruiteres també servien per servir segons quins aliments o com a base
per a tasses o xicres. Una peça molt comuna en molts tipus de taules eren les copes de foc o escalfetes de sobretaula, les quals, amb unes quantes brases,
mantenien els àpats calents en els plats
de foc o en cassoles. Salers i especiers de pisa o terrissa també eren
presents a taula. Quant a la beguda, una de les peces més freqüents en ceràmica
eren els gerros per servir vi o aigua.
La moda de servir i prendre aliments
o begudes exòtiques vingudes d’altres parts del món, com ara la xocolata
desfeta, el cafè o el te, arrelà a Europa amb molta força ii provocà la necessitat de tota una nova
família d’atuells ceràmics per al seu consum; que, pel que sembla, no eren
exclusius de classes socials altes.
ATUELLS PER A LA HIGIENE PERSONAL
Cal pensar que l’absència d’aigua
corrent a les cases obligava a tenir una sèrie de recipients per contenir-la i
així poder-se rentar. Els aiguamans feien el seu servei, o bé a les cambres, en
aquest cas formant el típic conjunt de safa i gerro, o bé als menjadors i entrades
de les cases més benestants en forma del dit aiguamans de dipòsit que, proveït d’una petita aixeta i una petxina
inferior, permetia rentar-se les mans abans dels àpats. Un altre aspecte
fonamental era donar solució a les necessitats fisiològiques, per la qual cosa
es va arribar a produir una gran diversitat de bacins i escopidores. Fins i tot
l’acte del part, en molts casos, era atès en un bací especial.
Si considerem el fet de rentar la
roba i poder-se mudar amb roba neta com un aspecte de la higiene personal, els
cossis bugaders tenien un paper cabdal en la fase d’estovar i blanquejar la
roba bruta.
ATUELLS PER AL SUBMINISTRAMENT D’AIGUA
Com és ben sabut, al segle XVIII no
hi havia aigua corrent a les cases, per la qual cosa, l’aigua necessària per
beure, cuinar, rentar-se, fer la bugada o qualsevol altra exigència, havia
d’ésser extreta del pou o de la cisterna, o portada de la font més propera. Les
dones i la quitxalla acostumaven a encarregar-se d’aquestes tasques, si bé, en
algunes poblacions, hi havia aiguaders que transportaven aigua potable a lloms
de rucs o amb carretons.
A banda de les galledes d’altres
materials, els poals eren els recipients ceràmics emprats específicament per
“poar” o treure aigua del pou. L’aigua s’acostumava a emmagatzemar en un lloc
fresc de la casa, ja fos en gerres o en grans cànters, d’on es traspassava a
atuells més petits i manejables. Per a algunes tasques domèstiques que podien
requerir certes quantitats d’aigua en un moment determinat, com és l’exemple d’escurar
(rentar) els plats, en cases de un cert nivell es disposaven dipòsits,
generalment de pedra i amb una aixeta, a sobre de la pica.
Els gerros, com ja s’ha dit, eren
els destinats a servir l’aigua a taula, mentre que els càntirs comuns o
d’hivern (envernissats) -segons l’època de l’any-, així com les gàrgoles en
terres de la Catalunya Nova, eren per beure l’aigua a galet.
ATUELLS PER FER LLUM
Per començar, cal remarcar que en
aquells temps la il·luminació, tant a dins de les cases com a l’exterior era
molt escassa. A les façanes dels edificis i als carrers es feien servir
teieres. En canvi als interiors, fins bona part del segle XVIII només
s’utilitzava la que feia servir l’oli o la cera com a matèries combustibles,
amb els seus corresponents bles. El quinqué de petroli arribà a la segona
meitat del segle, i la llum de carbur no ho va fer fins molt
més tard, el 1900.
Es van desenvolupar diversos tipus
de gresols i llànties d’oli: amb ansa, sense, d’un ble o més. Quant als
candelers per suportar candeles (espelmes) els podem diferenciar, bàsicament,
pel nombre de candeles que podien portar. A diferència dels metàl·lics, els de
ceràmica s’acostumaven a fer per a una o dues candeles.
Plata commemorativa
1705. Pertany a la sèrie dita de La Botifarra (1700-1730)
La inscripción "Viba Carlos" juntament amb l'àguila bicéfala reflecteixen l'adhesió a la causa austriacista en el context de la Guerra de Successió espanyola.
L'arxiduc Carles d'Âustria va ser reconegut a Barcelona, on va situar la seva cort, el 1705 com a rei de la monarquia hispànica amb el títol de Carles III. La fidelitat de Catalunya a la causa austracista la convertirà en un dels últims reductes de la resistència davant l'avanç de Felip V i les tropes borbòniques.
Búrnia de Barcelona i gerra de Miravet
Doi de Quart. 1708
Plates, escudelles i olla de La Bisbal. Gerra per servir el vi de Barcelona
Bací i aiguamans de Barcelona. Llàntia d'oli (origen desconegut)
Aiguamans de Barcelona. Detall
Càntir negre de Quart. Càntir i poal de La Bisbal
Barral de Quart. 1714. Cànter de vi de Barcelona. Segle XVIII
Plats
Greixonera, morter i gibrell. Barcelona. Segle XVIII
UNA APROXIMACIÓ A LES CASES D’ESPLUGUES DE 1714
El territori
[En aquest apartat s'acompanya de la imatge
(document: mapa_territori_LH) amb el peu
següent: Fragment del mapa del segle XVIII. Museu de L'Hospitalet]
El
terme de Santa Magdalena d'Esplugues limitava per l'est amb el coll de
Finestrelles i el torrent Marina (abans anomenat Apiaria), que seguia el
torrent Gornal fins a l'Hospitalet. Pel sud, amb el camí reial, que anava de
Barcelona a l'Hospitalet i que passava per la Gavarra, i part pel terme de
Cornellà fins al torrent Fondo. Per l'oest limitava amb Sant Joan Despí a
través del torrent de la Fontsanta (abans Quadramont) i amb Sant Just Desvern.
I pel nord, amb la serra de Sant Just, Puig Marrobí, fins a la muntanya de Sant
Pere Màrtir, aleshores de Puig d'Óssa. L'extensió del terme era de 700 mujades
de terra, de les quals 400 eren ermes per manca de gent que la treballés
després de la guerra.
Esplugues
de Llobregat, com la resta de Catalunya, va sentir els efectes de la guerra: va
haver d'allotjar les tropes, tant d'un bàndol com de l'altre, aportar diners,
aliments, soldats..., i patí diversos robatoris, saqueigs i destrucció de
cases.
Aleshores
Esplugues tenia 22 cases, de les quals gairebé la meitat havien estat malmeses
per l'efecte de la guerra. No totes aquestes cases eren de gent d'Esplugues, ni
tothom es dedicava al conreu de la terra.
Relació de les cases
d'Esplugues
[Aquest segon apartat, que és el més
important d'aquest espai dedicat a la història local, ha de constar de:
- Imatge central: plànol
d'Esplugues (document: Cases_1714.pdf)
- Al voltant d'aquest plànol:
la informació de la cada casa i la seva imatge en els casos que es tingui
-Ull: distingir amb diferent
color o negreta o altre recurs: les
frases subratllades i mantenir cursiva i asteric]
1. Can Ramoneda
Casa al camí que va de la
Sagrera a Cornellà, davant de la Casa Cortada i prop de la Iglésia.*
Josep
Ramoneda n'era el propietari i hi vivia amb la seva muller, cinc fills, tres
mossos i una criada.
Els
Ramoneda eren els més rics, ja que eren els qui pagaven més contribució, i el
repartiment dels impostos estava en funció de la riquesa que es tenia.
Imatge:
1
2. La torre de Picalqués
Torre prop del camí que va del
Raval a Pedralbes.*
El
comte de Darnius era el propietari i vivia a Barcelona. En Josep Farrés era el
masover que s'hi estava junt amb la seva muller, mare i mosso.
Imatge:
2
3. Can Cortada
Casa en la Sagrera darrere la
Casa Ramoneda i l'entrada per la Creu.*
El
1645 Jaume Cortada i Sala comprà la torre, que heretà el seu fill Rafel de
Cortada i de Cabanyes. Els béns dels Cortada foren confiscats per Carles
III, el 1706, per estar a favor de Felip V.
A
la casa hi vivia el masover, Josep Riera, amb la seva muller i quatre fills,
junt amb dos mossos i una criada.
Can
Cortada es renovà el 1768, quan se li donà l'aparença actual.
Imatge:
3
4. Can Pi
Casa en la Sagrera sobre i a
Ponent del torrent de la Font, davant la plaça de la Iglésia tocant la Casa
Majoral.*
El
propietari Pau Pi hi vivia amb la seva jove i dos néts, i tenia dues criades.
Segons el baró de Maldà, Rafael d'Amat i de Cortada (1746-1819), era la segona
casa més rica d’Esplugues.
Imatge:
4
5. Mas Colomer
Casa en el camí que va de la
Sagrera a Cornellà, davant la Casa Ramoneda.*
Joan
Novell i de Nadal, noble, casat amb Maria Borràs, era el propietari del mas que
havia comprat el seu besavi, Agustí Novell, el 1638.
Tenia
com a masover en Joan Casanovas, que hi vivia junt amb els cinc fills i un
criat.
Imatge:
5
6. La Casa de l'Hospital (Ca
n'Hospital)
A Sol ixent del torrent de la
Font i a Ponent de la Casa Coll, mediant camí.*
La
casa havia estat del calceter de Barcelona Antoni Tarrassa. Aquest la va donar
en propietat a l'Hospital de la Santa Creu, el 1669. La seva esposa Francesca
Socies en fou la usufructuària; després es tornà a casar, amb Francesc Bonells.
El
1716 hi vivia la masovera, Serafina Cases, amb tres fills i un mosso.
Imatge:
6
7. Can Cervera
Casa en despoblat sobre el
terme del Hospitalet.*
Josep
Cervera i de Ferrer era notari de Barcelona i estava casat amb Francesca Rufasta.
Cervera estava a favor de l'arxiduc Carles fins al punt d'anar a
besar-li la mà el 29 d'agost de 1705, l'endemà del desembarcament de l'arxiduc.
Imatge:
7
8. La casa de Fèlix Vidal
Casa en despoblat aprop del
cami ral que ve de Barcelona.*
Fèlix
Vidal, mercader de Barcelona, va morir el 3 de setembre de 1714.
Fou
l'usufructuari dels béns de la seva muller, Maria Creixell; entre d'altres
aquesta casa. Les seves propietats passaren al seu fill Josep Ignasi Vidal i
Creixell, mercader i notari de Barcelona. Aquesta casa no correspon a Can
Vidalet.
9. Can Carbonell
Casa a Raval a Ponent de la
casa Gervasi Bofill mediant camí que va de la Sagrera pel Raval a Pedralbes.*
Magí
Carbonell era propietari i hi vivia amb tres fills. Fou partidari de
l'arxiduc Carles, i per això Felip V li confiscà els seus béns des del 1714
fins al 1725.
Aquesta
casa desaparegué el 1968, quan es va eliminar el Raval de Sant Mateu.
10. La casa de Gervasi Bofill
Casa al Raval tocant al camí
ral que ve de Barcelona, a Sol ixent de la casa Carbonell, mediant camí del
Raval a Pedralbes.*
Gervasi
Bofill n'era propietari, hi vivia amb tres fills, tres néts i una criada.
Havia
tingut càrrecs públics.
Aquesta
casa desaparegué el 1968, quan es va eliminar el Raval de Sant Mateu.
11. La casa de Joan Casas
Casa en la sagrera al camí que
va de la plaça de la Sagrera a l'Hospitalet, tocant i a Migdia de la rectoria.*
Casas
n'era el propietari i hi vivia amb la seva muller, tres fills, un mosso i una
criada.
Probablement
correspon a Can Bielet.
Imatge:
11
12. La casa de Pere Majoral
Casa a la plaça de la Sagrera
tocant a la Iglésia.*
Al
1716 consta que Pere Majoral, veí d'Esplugues, feia poc que havia mort; hi
vivia amb la seva filla, un fill casat i tres néts.
13. La casa de Francesc
Despujol
Casa al camí que va de la
plaça de la Sagrera a Hospitalet, a Ponent del torrent de la Font.*
Francesc
Despujol n'era el propietari. A la casa hi vivien els masovers, Joan Lligades,
la seva muller i cinc fills.
14. La torre de Salvador
Farrés
Torre al Raval dalt i a Sol
ixent del torrent de la Font.*
Aquest
propietari vivia a Barcelona, i a Esplugues hi tenia el masover Pau Casas, la
seva muller, tres fills, un mosso i una criada.
15. La casa de Jacint Faura
Casa sota la Sagrera sobre i a
Ponent del torrent de la Font.*
El
1716 ja feia temps que havia mort aquest propietari; a la casa hi vivia la seva
filla, Eulàlia, i cinc fills d'aquesta.
16. La casa d'Antoni Coll
Casa a Sol eixent de la casa
de l'Hospital mediant camí que baixa del Raval.*
Antoni
Coll vivia en aquesta casa amb la seva muller, dos fills i un mosso. N'era el
propietari.
Probablement
corresponia a la casa que desaparegué el 1968, quan es va eliminar el Raval de
Sant Mateu, coneguda com a Can Coll.
Imatge:
16
17. La torre de Francesca d'Amigant
Torre a Ponent de la casa de
Fèlix Vidal prop del torrent que va a Hospitalet.*
Francesca
d’Amigant, de soltera Francesca de Malla, era vídua en primeres núpcies de Pere
d’Amigant i de Ferrer. Aquest jurista, ennoblit el 1673, morí el 1707 sense fills.
Els seus béns els heretà el seu nebot Francesc Ignasi d’Amigant i d’Olzina,
fill de Josep, el qual fou ennoblit el 31 de juliol de 1711 per
Carles III amb el títol de comte de Fonollar.
Les
propietats d'Esplugues es vengueren posteriorment a Jaume Clota.
18. La casa de Francesc
d'Àger
Casa derruïda a la Sagrera
dessota la Iglésia.*
Propietari
d'una de les cases que foren enderrocades. El masover Pere Valls, la seva
muller i dos fills eren els habitants de la casa.
19. El mas de Molines
Està en despoblat entre
Esplugues i sobre Hospitalet prop del camí que va de St. Just Desvern a
Hospitalet enmig de 15 mojades de terra que és de cultiu*.
Francesc
Molines Casadevall, ciutadà honrat de Barcelona, casat amb Marianna Flaquer
Llunell.
20. Rectoria
Està la rectoria situada
davant de la Iglesia i al cantó de l'Evangeli i té un portal que està davant de
les escales de la Iglesia i un altre portalet que dóna a la plaça de la Sagrera
està tocant a la casa de Joan Casas.*
21. La casa de Gaspar
Oliveras
En despoblat tocant el camí
ral que ve de Barcelona.*
Correspon
a Ca n'Oliveres.
Imatge:
21
22. La casa de l'Hostal i
carnisseria.
És al Raval davant la casa de
Magí Carbonell.*
Joan
Planas és l’hostaler que hi vivia amb la seva muller, quatre fills, un mosso i
una criada.
També
hi havia algunes casetes de gent pobra i propietaris de terres sense casa que
vivien fora del terme.
Font:
(*) Mn Esteve Carbonell. Esplugues de Llobregat, monografia històrica.
Barcelona: Tipografia Emporium, 1949
Albert García Espuche. Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714.
Barcelona: Ed. Empúries, 2014
Arxiu Històric de Protocols de
Barcelona
Textos:
Associació Catalana de Ceràmica
Arxiu Municipal d'Esplugues de Llobregat
Arxiu Municipal d'Esplugues de Llobregat
Fotografies:
Robert Cabeza
La foto on hi ha "plates, escudelles i olla de la bisbal", la plata, les escudelles i els plats diria que són de girona.
ResponEliminaBenvolgut Lluís. Gràcies per la seva opinió. Jo també asseguraria que la plata i les escudilles son gironines. M'he limitat però a posar en el peu de foto les referències que consten a l'exposició, en el Museu de Can Tinturé, i que van ser redactades per l'Associació de Ceràmica de Catalunya.
EliminaHo comentarem en la propera reunió.
Hola, m’interessaria molt saber si podria localitzar d’alguna manera ( saber on es i si el lloc es algun museu ) la plata de l’aliga Bicèfala per fer una fotografia demanant el permís corresponent. Moltes gràcies.
ResponElimina