Xavier Fàbregas. IGNASI BUXÓ i GOU


L’any 2008, de setembre a novembre, i en el marc del museu dels Sants d’Olot, hi hagué una exposició temporal dedicada a l’obra de l’escultor olotí Ignasi Buxó i Gou. Ara fa quatre anys, el 2009, a la Fontana d’Or de Girona (propietat de la Caixa d’estalvis de Girona) va tenir lloc una altra exposició antològica dedicada a la vida i l’obra d’aquest genial escultor. Hi ha hagut  altres exposicions anteriors dedicades al mestre, però del meu record totes elles a Olot o a les comarques gironines. D’alguna manera, la Catalunya “oficial” (la que crea opinió) ha estat força impermeable a l’obra de l’insigne autor olotí. Una vegada més la Intel.lectualitat catalana no es mostra gaire partidària de les arts populars o menors i se sent més atreta per les arts cultes, o majors.

            Malgrat això, d’uns anys ençà, les figures i escultures d’Ignasi Buxó han anat formant part , en una progressió evident, de les peces buscades per col.leccionistes i amants de la ceràmica i també de l’escultura. Però, tot i aquest fet, encara no és prou coneguda ni valorada la figura d’aquest destacat escultor nascut a Olot l’any 1869. Intentarem, en aquest article, fer una síntesi de l’important llegat d’Ignasi Buxó i Gou.

            Olot , 13 de març de l’any 1869: al redós d’una familia molt humil neix l’Ignasi. El pare Bernat treballa en el ram tèxtil, i la mare Maria, per ajudar l’economia domèstica, es dedica a vendre roba a les masíes de les rodalies d’Olot.

Manuel García Prieto. President del govern espanyol (1912, 1917, 1918 i 1922)
           
L’entorn politic i social

 Ens hem de situar a l’Olot de mitjan XIX (en qué neix l’Ignasi) fins a mitjan XX (en qué mor l’any 1944). Olot forma part de la Catalunya vella, una vila geogràficament molt aïllada de la gran ciutat que és Barcelona i també força allunyada de Girona, per tant amb un fort component rural. On els menestrals, els capellans i la petita burgesia local tenen una gran influència en la vida social i econòmica. És el moment també de l’esclat de la Renaixença, de les promeses de furs a Catalunya, de les guerres carlines (a Olot i la Garrotxa tinguèren un significat especial). Per altra banda, a Catalunya hi ha una forta pressió republicana, alhora que una expansió industrial que comporta importants moviments obrers. Hem de situar doncs l’entorn d’Ignasi Buxó en un context rural, republicà i catalanista, amb convulsions i guerres carlines. Ja al final de la seva vida, viu també la darrera i sagnant guerra civil espanyola de l’any 1936. Tot plegat, un entorn convuls.

            En els primers anys de la seva vida, Ignasi Buxó va a l’escola primària a Olot i quan ja ha après les baceroles, el posen ràpidament a treballar, la família és pobra, no es pot badar i s’han de guanyar diners al més aviat possible. Fa de pintor de parets. Però de seguit despunta en aquesta feina, els seus caps veuen que té traça i li encomanen feines de més envergadura: comença a fer sanefes, sostres amb garlandes, orles… De seguit, els amos de l’empresa de pintors on treballa avisen els pares que tenen un fill que pot esdevenir un artista i els hi recomanen que li facin aprendre dibuix i pintura. Els pares, amatents a aquest consell, porten el seu fill Ignasi a rebre classes de dibuix a l’Escola de Belles Arts d’Olot. En aquesta escola rep classes del mestre Josep Berga i Boix, i es fa amic d’alumnes que després esdevenent pintors i escultors brillants com són en Miquel Blay, en Clarà, en Berga i Boada, en Domenge, en Devesa…  En aquesta escola rep la formació acadèmica i la disciplina del dibuix i de la pintura. En aquests anys (aleshores en tenia quinze) ja s’endevina la força i la gràcia que tenen els dibuixos d’Ignasi Buxó.

Capellà satisfet
"Nando". Pescador

            Als voltants de l’any 1884, Ignasi Buxó entra a treballar a l’empresa “Arte Cristiano”, preludi de la que després esdevindrà la coneguda i prestigiosa fàbrica de Sants d’Olot. Aquí, el jove artista ja es troba en el seu mitjà artístic, que comença a modelar imatges i a pintarl-es. Entra en el món de l’escultura que seria el que de manera definitiva, seria el seu art  més conceptual.

            Al cap de poc temps de treballar a la fàbrica de Sants, Buxó decideix plantar-se pel seu compte. Però ho fa d’una manera pausada, poc a poc i sense fer fressa. Primer, alterna la seva feina de la fàbrica amb un petit taller mig amagat en un soterrani on comença la seva producció privada. I tot seguit ja es veu en cor de muntar la seva empresa, corrent el risc de fer la seva pròpia producció, distribuir-la i vendre-la. Així ho tenia de clar el jove Ignasi Buxó, quan decideix construir una casa-taller a la carretera de Girona, en aquell temps als afores del nucli urbà de la ciutat d’Olot. La primera empresa que funda Buxó és en companyia del seu germà i s’anomena Industria artística Buxó Hermanos. Més endavant, quan es va veure ja segur i tranquil amb la seva professió, va decidir casar-se amb la Rosa Artigas, filla d’un espardenyer d’Olot. Una persona molt interessada en totes les manifestacions artístiques que es prodigaven a Olot, i a la vegada, una magnífica companya per a Ignasi Buxó. Un cop instal.lat a casa seva i en companyia de la seva muller, inicia el que havia d’esser la seva activitat més preuada: fer figures de fang i vendre-les arreu on les hi compressin. Al llarg de la seva vida ja va treballar sempre més a la seva casa-taller, ajudat més endavant per les tres filles que va tenir.

            L’obra artística de Buxó

            Segons la visió dels estudiosos de l’artista, l’obra de Buxó la podríem dividir en tres grans apartats o fronts creatius: 1) Sants – 2) Objectes artístico-funcionals – 3) Obra Modernista. Potser hauríem d’afegir-hi un seguit de creacions que podríem considerar com a marginals i sense continuitat com: art funerari, plaques de carrers, pessebrisme, peanyes, gerros, fonts de jardí, cendrers i altres objectes de terracota.

            La tècnica emprada en les terracotes de’n Buxó és la mateixa que utilitzaba la fàbrica de Sants d’Olot: el sistema d’emmotllament per premuda. És a dir: es parteix d’una figura original (que crea l’artista) i de la qual després se’n fa un motlle format per dues galgues. S’introdueix l’argila en estat pastós dintre del motlle per premuda, i una vegada seca l’argila es fa el desemmotllament. S’uneixen les dues parts i després es retoca la peça que finalment es cou al forn i després es decora i es pinta.

            Com hem dit suara, Ignasi Buxó rebé la primera formació pel que fa a la fabricació de sants a l’empresa “Arte cristiano”. En el moment en què es planta pel seu compte, Buxó fa servir argila com a matèria primera, que després emmotllava i posteriorment coïa i decorava. En canvi, a la fàbrica de sants la matèria primera que feien  servir no era pas argila sinó “pasta de fusta” beneida. Això va significar un handicap per Buxó, perqué no aconseguí introduir-se al mercat dels sants, ja que la competència en col.laboració amb els capellans fan córrer la veu que l’argila de Buxó no estava beneïda i no podia tenir indulgències com la pasta de fusta. Malgrat això, l’empresa de Buxó comercialitza algunes imatges religioses sobretot a l’estranger. Però s’adona de seguit que ha de canviar de producte i obrir nous mercats diferenciats i no topar amb l’Església.

            L’any 1914, Jeroni Buxó (que era el nom del germà amb qui fundà la societat) deixa l’empresa familiar i es dedica a la ceràmica utilitària, a la vegada  que l’esposa i les tres filles passen a col.laborar amb l’Ignasi. És el moment de màxima creativitat de Buxó, quan comença a crear el que en diem “objectes artístico-funcionals”, que tingueren un grand èxit de mercat i que donaren a Buxó una gran fama i popularitat. Aquestes figures de terra cuita tenien dues vessants: per una banda eren peces pràctiques perquè servien de tabaqueras, floreres, fruiteres, gerros per a flors, etc. i per l’altre, eren objectes artístics decoratius.

            Les figures que reprodueix Buxó com a tabaqueres (moltes vegades tenien una tapa en forma de barretina o de barret i per dintre eren buides, per a posar-hi el tabac) o floreres, reprodueixen d’una manera fidedigna les cares i caps constumistes de l’època: recordem alguns exemples força populars i repetits: el cap-tabaquera del “Nando pescador”, amb la gorra que fa de tapadora de la tabaquera, amb una cara autèntica on es veuen tots i cada un dels plecs de la pell a causa dels anys, la burilla de cigarret que s’acaba de consumir, tots els detalls que fan la figura molt propera i autèntica.  El pagès amb barretina abastament repetit, amb una expessió de cara sorneguera i amb un somriure a la boca. El capellà rialler, content, satisfet, amb cara d’haver fet un bon àpat i amb un barret de capellà de 4 punxes que serveix de tapa.  El cap de l’estació amb un bigoti rinxolat del segle XIX. Els “tafaners”, dos pagesos (dona i home) que treuen el cap per la finestra…, l’escolanet murri, la minyona, el guàrdia civil… tots ells personatges populars inconfusibles que tothom havia vist pel carrer i que tothom reconeixia com a propers.

Cap d'estació
Guardia Civil

            Aquí tenim la clau de l’èxit i de la popularitat de’n Buxó: el fet de captar i després expressar amb tanta fidelitat les essències d’una època determinada que ell va viure. I les expressa amb gran fidelitat i també amb sentit de l’humor. Capta l’expressió generosa, contenta, atractiva de cada personatge. Aquest sentit de l’humor el fa molt palès quand reprodueix un cap de govern de Madrid de l’època (en García Prieto), manifest anticatalanista i li posa una barretina de grans proporcions…

            En viure el canvi de segle, Buxó també reflecteix molt bé el corrent modernista de l’època (la seva tercera vessant artística) esculpint rostres de mirada trista i esllanguida de dones amb pentinats recargolats, que reprodueix fidelment tal i com manaven els gustos i els corrents de l’època, de plena febrada modernista

            Es fa difícil, passats tants anys de la seva mort, i sense cap biografia de la seva època, esbrinar quin era el caracter de la persona d’Ignasi Buxó. Peró per les dades i converses amb les seves filles i altres referències familiars, podríem dir que era una persona senzilla, molt treballadora, amant de la seva família, aficionat a l’excursionisme i amb un gan sentit de l’humor. Li agradava la brometa familiar sense cap mena de “xavacaneria”. Moltes de les seves figures ja destil.len aquest sentit de l’humor, molt propi, per altra banda de l’època en què va viure.    

Xavier Fàbregas i Armengol

Pagès menestral

Després d’ésser publicat aquest article al Butlletí de l’Associació Catalana de Ceràmica, durant l’estiu del 2013, he tingut l’oportunitat de visitar la casa-museu d’ Ignasi Buxó a Olot (La Garrotxa). En l’actualitat aquesta mateixa casa que ocupà en el seu dia l’artista, és ocupada pel matrimoni format pel seu nét de cognoms Francès Buxó i la seva esposa. Aquest senyor va tenir l’amabilitat i la gentilesa de convidar-me a veure el patrimoni de peces que la família ha guardat i reunit a la seva casa natal.

Es tracta d’una exposició grandiosa amb més de cinc-centes peces originals de l’artista, totes elles molt ben conservades i exposades en vitrines i tota mena de mitjans.

També vaig visitar l’obrador-taller de l’artista així com el forn on coïa les peces de fang, etc. Tot un luxe les explicacions del net d’en Buxó, el qual professa una gran veneració artística i humana pel seu avi.

Si alguna persona que llegeix aquest article està interessada en visitar aquesta casa-museu pot dirigir-se al bloc i li serà contestada la seva demanda. 

X.F.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada