Estem treballant en nous articles, amb temes molts interessants... Aviat veuran la llum.
Gràcies a tots per seguir les nostres publicacions.
DOS ANYS D'AMICS DE LA TERRISSA
Estem treballant en nous articles, amb temes molts interessants... Aviat veuran la llum.
Gràcies a tots per seguir les nostres publicacions.
LA TERRISSA RESTAURADA
“Els
adobacossis i gibrells refeien i adobaven estris de terrissa grossos servint-se
de filferro. Per foradar la terrissa, per tal de poder-hi passar el filferro,
utilitzaven grosses baldufes de fusta sense punxa metàl·lica que feien voltar
amb un enginy especial, propi de l’ofici, per damunt dels testos ben mullats,
els quals no trigaven a foradar-se.”
Joan Amades. Costumari català. El curs de
l’any. 1956
Restaurar o adobar les peces de terrissa per
poder seguir-les utilitzant ha estat sempre un complement a l’ofici de
terrisser. Malgrat puguem pensar que fer de terrisser podia ser un treball poc
remunerat, els atuells eren cars per a la majoria de les llars i, moltes
vegades, convenia trobar una solució que pogués tornar a fer servible una peça
que s’havia trencat o esquerdat. I aquesta reparació era sempre més econòmica
que comprar un nou atuell.
L’adobacossis recorria els carrers dels
pobles demanant si la gent de les cases tenia estris de terrissa per adobar. Aquest
feia amb molta precisió uns forats al costat de la part trencada o esquerdada
de l’atuell i hi ficava grapes de ferro, cosint literalment la peça. Tot seguit,
les grapes i l’esquerda, es cobrien amb una pasta de sang (generalment aviram)
i calç deixant l’estri totalment disposat novament pel seu ús.
És freqüent trobar peces encara amb
excel·lents cirurgies dutes a terme per experts adobacossis. Gràcies al seu
treball, aquests objectes han seguit fent el seu servei fins que les mans dels
col·leccionistes els han relegat de la funció per la qual varen ser concebuts.
Estris d'adobacossis
Moltes d’aquestes reparacions amb ferro, a
criteri de nombrosos col·leccionistes, han
donat un valor afegit a uns atuells que, malgrat la seva fragilitat, han
continuat sencers fins als nostres dies. “És una peça amb història” s’acostuma
a dir, probablement per incrementar el
seu valor...
Dins de l’apartat del col·leccionisme o la
conservació en els museus, les tècniques de reparació de la terrissa són avui
dia molt diverses, des de sofisticades tècniques dutes a terme per grans
professionals de la restauració a pràctiques més senzilles, de vegades amb bons
resultats. Malgrat tot, és sovint trobar també autèntiques desgràcies on la
restauració ha fet empitjorar l’aspecte original de l’objecte.
També són diversos els conceptes, criteris o
punts de vista per a decidir quin aspecte ha de tenir una peça antiga que s’ha
torbat malmesa.
Hi ha opinions per a tot. Hi ha qui creu que
la peça s’ha d’exposar o ha de restar com s’ha trobat, car el pas del temps ha
deixat la seva empremta sobre aquests fràgils objectes i això no s’hauria
d’alterar. Aquesta opció s’acompanya, en nombroses ocasions, de valuoses
il·lustracions, alçats i seccions detallades, de com era l’objecte original.
D’altres volen refer el seu aspecte volumètric
original (amb les parts inexistents realitzades amb un altre material com guix
o resines) i també hi ha qui creu que cal reconstruir-la reproduint el seu
aspecte original, igualant totes les parts de la peça a les més ben conservades,
inventant moltes vegades, fent que aquesta opció no sigui la més reeixida en
moltes ocasions, com ja hem dit abans.
Tenim bons exemples clars d’aquestes tres
opcions a la majoria de col·leccions i museus on s’hi exposen peces de terrissa.
Aquest art està molt lligat a la pràctica
espiritual tradicional del Japó i als esperits dels objectes, els quals, en
complir cent anys passen a tenir ànima pròpia i s’ha d’evitar, per sobre de
tot, el seu deteriorament.
S’ha volgut buscar un protagonista responsable
com a impulsor d’aquesta tècnica, i la llegenda es remunta al segle XV quan el
shogun Ashikaga Yoshimasa va fer reparar un parell dels seus tassons preferits a Xina, malmesos pel
seu ús.
L’ adobacossis xinès va col·locar unes grapes
que no van complaure al governant i aquest, contrariat, va cercar uns artesans japonesos
que li conferissin a les seves peces preferides una nova funcionalitat i a la
vegada una bellesa afegida.
L’or va omplir les esquerdes o manques de
fang cuit convertint-se en vetes de metall preciós incorporant-se a la pròpia
estructura de la peça.
Els resultats aconseguits en aquest art són espectaculars,
d’una gran sensibilitat i bellesa.
Malauradament però s’ha creat un comerç fals
de peces, trencades i reparades a propòsit per a la seva distribució
desvirtuant el seu significat original, creant-se la paradoxa de que, moltes de
les peces reparades artificialment tenen actualment més valor que les que s’han
conservat senceres.
Provo d’imaginar-me un barral antic de Quart
reparat amb pols d’or...
Robert Cabeza. Juny de 2015
LA TERRISSA CATALANA DEL MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA
Text i Fotografies: Robert
Cabeza
Aquarel·les:
Ramon Noè i Hierro (del llibre Art Popular Decoratiu a Catalunya. 1948)
Làmina del llibre L’Art Popular Decoratiu a Catalunya.
Ramon Violant i Simorra.
(Aquarel·la d'en Ramon Noè Hierro. 1948)
L’any 1940 es comença a
Barcelona la instal·lació del Museu Municipal d’Indústries i Arts Populars,
dins del recinte del Poble Espanyol a Montjuïc, per inaugurar-se finalment l’any
1942.
Creat inicialment amb
objectes de la secció etnogràfica del Museu Arqueològic, és a partir que l’etnògraf
Ramon Violant i Simorra agafa el càrrec de conservador d’aquestes
instal·lacions, que el patrimoni de terrissa catalana comença a incrementar-se d’una
forma important dins de les col·leccions del Museu.
És a l’any 1962 quan s’unifica el Museu Municipal d’Indústries i Arts Populars amb el Museu Etnològic
i Colonial, amb la direcció d’August Panyella, i no serà fins a l’any 1973 que s’inaugura
la nova seu del Museu, -les mateixes instal·lacions que alberguen el museu
actualment-, un modern edifici de mòduls hexagonals a l’època, construït per
l’arquitecte Bonaventura Basseogoda Nonell, al Passeig de Santa Madrona, també
al parc de la muntanya de Mountjuïc.
L’any 1980 es produeix una
nova separació de la secció hispànica i la secció exòtica que permet un nou re condicionament
dels materials emmagatzemats en les seves instal·lacions.
Les propostes d’exposicions
i diverses campanyes etnogràfiques internacionals han fet que el catàleg de
terrissa catalana hagi restat als arxius i magatzems, motiu pel qual la seva
contemplació i possible estudi ha estat de difícil accés pel públic en
general.
En aquests moments l’accés
al Museu segueix tancat per reformes i es preveu tornar a obrir les seves portes
a finals d’enguany, 2014.
VIOLANT I SIMORRA
Va ser a principis de la
dècada dels 40’s quan van començar les expedicions de Violant i Simorra a
diferents llocs productors de terrissa al llarg de tot el territori català.
Aquests viatges es van freqüentar durant uns anys al costat del seu inseparable
Ramon Noè Hierro, el qual feia les funcions de documentar gràficament les peces
que anaven adquirint en les seves sortides, prenent notes gràcies a la seva
gran destresa en el dibuix.
“Jo sempre l’acompanyava per dibuixar els objectes, perquè
Violant sempre deia que era molt més segura la mà de Noè que una càmera
fotogràfica”
“En Violant tenia una tàctica: feia viatges selectius, d’una
sola zona. Era recórrer una àrea concreta, per exemple, arribàvem a Vic i fèiem
tota la rodalia de Vic, arribàvem a Prats de Lluçanès i fèiem tot Prats de
Lluçanès”
“Estàvem viatjant un mes o mes i mig. Quan tenia recollit el
material, tornàvem. La majoria dels meus dibuixos eren apunts, però després, a
la sala que tenia al Poble Espanyol, els concretava i els passava a tinta
xinesa o aquarel·la” (1)
Fruit d’aquests estudis,
expedicions, recerques, adquisicions, i amb la col·laboració gràfica d’en Noé,
es publica l’any 1948 el llibre “Art Popular Decoratiu a Catalunya”
En la seva introducció diu
Violant: “Hem de fer constar, finalment,
que uns i altres materials ens han servit per
planejar i elaborar les composicions que exornen el llibre, les quals,
de forma fidedigna, sense defugir però la part artística, han estat bellament
realitzades pel jove artista, company en les tasques de museu i bon amic,
senyor Ramon Noè ,de Tortosa, col·laboració que tenim en alta estima”
L’historiador i arqueòleg
Agustí Duran i Sanpere escrivia en el pròleg del llibre: “ Per a la formació d’aquest Museu, l’Ajuntament ha organitzat cada any
una missió de recerca i d’estudi duta a terme pel Senyor Violant; fruit
d’aquestes campanyes ha estat l’adquisició de gairebé tot el material exposat.
Aquest mètode ha permès de deixar de banda els objectes indocumentats i
equívocs que solen oferir els marxants i triar, per a les instal·lacions del
Museu, solament aquell material que les missions permetien d’estudiar encara en
el seu emplaçament originari”
Parlant de les peces
exposades al Museu ens diu Violant i Simorra en el seu altre llibre “El Arte
Popular Español” publicat l’any 1953: “Suposem
que, exceptuant als especialitzats, ha de sorprendre a molts veure instal·lades
en diverses vitrines del museu una infinitat de peces de terrisseria que,
moltes encara, poden adquirir-se en diverses tendes de plats-i-olles”
La gran sensibilitat d’en
Violant queda ben manifestada definint, en el llibre L’Art Popular i Decoratiu,
que la terrissa és un Art. No només pel que es podia referir a les troballes
arqueològiques o algunes produccions extingides, -aquella visió que molts
tenien, i tenen encara, tal sols per les peces antigues-, sinó per les
produccions dels terrissers en aquells moments.
Aquesta és doncs la terrissa
catalana que ell va voler mostrar a les vitrines del Museu del Poble Espanyol, la
d’ús quotidià, la que, com ell deia, encara es trobava en les tendes de plats-i-olles.
El mateix propòsit el
repeteix amb les peces procedents de les zones terrissaires en actiu del
Pirineu de Lleida, -Rialp, Gerri de la Sal, Salàs, el Pont de Suert i la Seu d'Urgell-, les
quals passaren a formar part de la Casa Pallaresa, totes elles ben col·locades
en els escudellers o disposades en la llarga taula procedent de Sarroca de
Bellera.
Terrissa de Gerri de la Sal i La Seu d’Urgell
Terrissa de Rialp
Per tant, és fàcil arribar a
la conclusió que una gran part de la terrissa catalana del ME, és una producció
de centres catalans en actiu dins de la nostra geografia, d’ençà que Violant va
iniciar les recerques a principis dels 40, fins que escriu el llibre L’Art
Popular i Decoratiu l’any 1947, amb algunes excepcions com les de la terrissa
de volta de l’Hospital de la Santa Creu o els càntirs negres de Vilafranca del
Penedès, ja que quan Violant visita Vilafranca, els centres estan ja extingits
i queda només un terrisser que fa de revenedor.
Actualment, una bona part
d’aquestes peces segueix exposada en algunes de les grans vitrines de la planta
soterrani del Museu, i la resta, ben emmagatzemada en modernes prestatgeries
dins de les mateixes dependències o en les instal·lacions de reserva que
disposa el Museu a Montcada i Reixach.
La poca informació gràfica
documentada que es tenia de la terrissa catalana del ME és la que va fer per al
llibre d’en Violant i Simorra, -l’any 1948-, Ramon Noè, en format d’unes belles
aquarel·les i dibuixos a la ploma (els quals curiosament segueixen sent el
referent pels tècnics de les instal·lacions) i la que, en una quantitat més limitada
de peces fotografiades, va repetir Jordi Gumí per a la redició del mateix llibre
l’any 1976.
Circulava una petita
rumorologia sobre si Ramon Noè es podia haver inventat algunes peces per
incloure en el llibre L’Art Popular Decoratiu a Catalunya i ens ha agradat
constatar, de fet en teníem la certesa per la relació personal que vàrem tenir
amb en Ramon Noè, que totes les peces existien físicament i que van ser
adquirides per en Violant i Simorra a terrissers en actiu en els anys de les seves
expedicions de recerca.
ELS CENTRES TERRISSERS I
LLURS PRODUCCIONS EN LA DÈCADA DELS 40’s
En el moment de la nostra
documentació la terrissa catalana en les vitrines del ME era com segueix:
Les comarques lleidatanes
estan molt ben representades pels centres de Pont de Suert, Rialp, Salàs, Gerri
de la Sal, la Seu d’Urgell, Verdú i Lleida.
Magnífiques soperes i tupins
típics del Pirineu, bellament decorats, alguns amb el forat interior d’haver
estat fixats a la taula de la Casa Pallaresa, la cantireta típica de Salàs (ben
reproduïda l’any 1988 per a la Fira del Càntir d’Argentona). Del terrisser de la
Seu diu Violant: “El terrisser que hi ha,
a més de tupins i plats pel foc i de menjar, d’estil pallarès, encara elabora
morters, escorredores, gibrells, cassoletes, escudelles de pagès, formatgeres,
soperes, cullerers, càntirs tupinets, pitxelles, etc”
Sopera de Piera recuperada a Sarroca de Bellera
per Violant i Simorra
per Violant i Simorra
Cantireta de Salàs de
Pallars
L’únic terrisser que quedava
al Pont de Suert els anys 40’s, successor del primer que s’hi va instal·lar feia
65 anys, diu Violant, li dóna una forma al tupins i les cassoles que fa
pensar que, o era aragonès o havia après l’ofici en alguna terrisseria de les
comarques d’Osca com Benavarri o Naval.
A Verdú, a l’època, ja
exporten els càntirs (sillons) negres, “famosos per fer l’aigua molt fresca” a
totes les comarques lleidatanes, tarragonines i fins i tot a Barcelona.
Passant a les comarques de
Girona, Figueres resta només amb un terrisser, en Cortada, que produeix com era
habitual a aquest centre, recipients per contenir líquids i menjar a causa a la
qualitat de l’argila.
La Guerra Civil havia
destruït l’obrador de l’Enric Rosa i tota l’exportació figuerenca cap al
Roselló s’atura amb el conflicte bèl·lic.
La producció de Figueres és
preciosa. Un doll de bella factura, amb el seu verd característic i unes
petites esquitxades de groc. Un extraordinari càntir d’oli, una sitra amb el
seu recollidor, càntirs, un cullerer, un morter...
La resta, algunes de les emblemàtiques
peces que figuraven en les precioses làmines d’en Noè, com el magnífic càntir
de segador o un barral petit, resten al magatzem encara que per nosaltres han
tornat a veure la llum.
Figueres. Doll (Obrador Cortada)
Figueres. Barral de
beure vi
Figueres. Càntir d’oli (Sitrell). (Obrador Cortada)
Figueres. Gerro (Obrador Cortada). (Aquarel·la Ramon Noè.1948)
Figueres. Barral petit (Obrador Cortada). (Aquarel·la Ramon Noè.1948)
La Garrotxa comparteix
vitrina amb Sant Julià de Vilatorta (Osona), i té també alguna peça excepcional
com un bell càntir d’oli, encara que la incorporació d’aquesta peça al museu és posterior a les expedicions d’en Violant.
Coneixíem també l’existència en el Museu d’un singular mamet d’Olot, posterior també a les
expedicions d’en Violant, el qual hem pogut rescatar dels magatzems per
poder-lo fotografiar. La seva tipologia, vernís i les seves incisions ens fan
pensar però que podria ser una producció figuerenca adquirida a Olot.
Olot. Mamet
Olot. Càntir d’oli
En els anys 40’s la Bisbal
segueix sent un dels primers centres terrissers de Catalunya malgrat que ja no
exporti a Cuba i Filipines.
Diu Violant: “L’única terrisseria que encara elabora les
peces típiques de la comarca és la casa “Els Americanos”, fundada l’any 1873,
ja que els altres obradors, per cert molt nombrosos, a part de produir molta
terrissa decorativa destinada al ram de la construcció, s’adapten al gust de
les comandes respectives”
La producció és molt
extensa, càntirs, olles, plats, sitres, poals, cassoles, cullerers, morters, i
també algunes peces ja en desús a l’època com el mamet o sitrells per a l’oli.
La Bisbal. Mamet
La Bisbal. Sitrell antic (Aquarel·la Ramon Noè.1948)
De Quart diu que els
terrissers de negre, els tradicionals, segueixen modelant les peces com dos o
tres segles enrere; cossis, dois, gerres, maials, barrals, mamets i
barralines...
Breda i Blanes són altres dos centres gironins presents al ME i farem un petit esment al darrer per
ser un centre totalment extingit i de gran interès.
Blanes, en el moment que és
visitat per en Violant i en Noé compta amb tres terrissers, germans, que
desenvolupen l’ofici per tradició familiar. Eren grans exportadors a tot els
mercats de Catalunya i també, degut a la seva situació geogràfica i poder
realitzar el transport per mar des de el seu estratègic port, a les Balears i
ultramar.
Vaixelles, plates,
greixoneres, gerres, càntirs, abeuradors, etc. eren una bona part de la seva
producció.
Blanes. Càntir
(Aquarel·la Ramon Noè.1948)
De Barcelona i les seves
comarques destaquem els centres de Caldes de Montbui, el qual va deixar la seva
activitat dos anys abans que Violant visiti la població, malgrat que pot encara
comprar algunes peces característiques que han permès determinar amb claredat
la producció del centre, cas similar també al de Sant Sadurní d’Anoia.
Terrissa de Caldes de
Montbui
Terrissa de Sant
Sadurni d’Anoia
Quan visita Vilafranca del
Penedès, el darrer terrisser, en “Paifigues”, ha deixat fa temps de treballar i
fa només de revenedor. Violant ja ens parla de la terrissa de volta, aquesta
terrissa negra, avariada diu, del segle XVIII que es trobà a la capella dels
Dolors. “Com ja és sabut, en altre temps,
els constructors d’obres acostumaven a farcir els buits o carcanyols de les
voltes de les esglésies aprofitant la lleugeresa de la terrisseria...”
Terrissa Negra de Vilafranca
del Penedès
I també cal parlar d’una excepcional i
magnífica terrissa de volta a l’interior d’una de les vitrines del Museu
dedicades a peces gòtiques de Barcelona. Els tupins, gerres, un magnífic poal,
tots procedents de les voltes de la Santa Creu, tenen el privilegi i gaudeixen
d’ésser la producció més antiga de terrissa catalana dins de les parets
d’aquest Museu.
Terrissa de les voltes
de la Santa Creu. Barcelona
De Torredembarra tenim els
seus característics càntirs vidriats verds en la seva totalitat o només en la
seva part superior, i les Terres de l’Ebre, aquestes amb la representació de
Miravet com a gran centre productor, i també Tivenys, Amposta i Tortosa, són la
resta dels centres terrissers catalans que podem admirar dins de les vitrines
del Museu, amb una excel·lent selecció de magnífiques peces, les quals, sens
dubte, han fet possible la identificació de molta de la producció d’aquestes
zones, la majoria, avui dia, malauradament ja extingides.
Terrissa de Miravet
Terrissa de Tivenys
(1) Imma Fontanals. “Ramon Noè. Ocell de Bardissa” Museu d’Art de Sabadell. 2008
Agraïments: Gustau Molas. Tècnic del Departament de Col·leccions del Museu Etnològic de Barcelona
Nota: Aquest article, escrit l’abril de 2014, ha estat publicat
en el núm. 109-110 del Butlletí Informatiu de Ceràmica, corresponent al període
de gener-desembre de 2014 i aparegut a principis d’abril de 2015. R.C.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)