Xavier Fàbregas. IGNASI BUXÓ i GOU
L’any 2008, de setembre a novembre, i en el marc del museu dels Sants
d’Olot, hi hagué una exposició temporal dedicada a l’obra de l’escultor olotí
Ignasi Buxó i Gou. Ara fa quatre anys, el 2009, a la Fontana d’Or de Girona
(propietat de la Caixa d’estalvis de Girona) va tenir lloc una altra exposició
antològica dedicada a la vida i l’obra d’aquest genial escultor. Hi ha
hagut altres exposicions anteriors
dedicades al mestre, però del meu record totes elles a Olot o a les comarques
gironines. D’alguna manera, la Catalunya “oficial” (la que crea opinió) ha estat
força impermeable a l’obra de l’insigne autor olotí. Una vegada més la Intel.lectualitat
catalana no es mostra gaire partidària de les arts populars o menors i se sent
més atreta per les arts cultes, o majors.
Malgrat això, d’uns
anys ençà, les figures i escultures d’Ignasi Buxó han anat formant part , en
una progressió evident, de les peces buscades per col.leccionistes i amants de
la ceràmica i també de l’escultura. Però, tot i aquest fet, encara no és prou
coneguda ni valorada la figura d’aquest destacat escultor nascut a Olot l’any
1869. Intentarem, en aquest article, fer una síntesi de l’important llegat d’Ignasi
Buxó i Gou.
Olot , 13 de març de
l’any 1869: al redós d’una familia molt humil neix l’Ignasi. El pare Bernat treballa
en el ram tèxtil, i la mare Maria, per ajudar l’economia domèstica, es dedica a
vendre roba a les masíes de les rodalies d’Olot.
Manuel García Prieto. President del govern espanyol (1912, 1917, 1918 i 1922)
L’entorn politic i social
Ens hem de situar a l’Olot de mitjan XIX (en qué neix l’Ignasi) fins a mitjan
XX (en qué mor l’any 1944). Olot forma part de la Catalunya vella, una vila
geogràficament molt aïllada de la gran ciutat que és Barcelona i també força
allunyada de Girona, per tant amb un fort component rural. On els menestrals,
els capellans i la petita burgesia local tenen una gran influència en la vida
social i econòmica. És el moment també de l’esclat de la Renaixença, de les
promeses de furs a Catalunya, de les guerres carlines (a Olot i la Garrotxa tinguèren
un significat especial). Per altra banda, a Catalunya hi ha una forta pressió
republicana, alhora que una expansió industrial que comporta importants
moviments obrers. Hem de situar doncs l’entorn d’Ignasi Buxó en un context
rural, republicà i catalanista, amb convulsions i guerres carlines. Ja al final
de la seva vida, viu també la darrera i sagnant guerra civil espanyola de l’any
1936. Tot plegat, un entorn convuls.
En els primers anys de
la seva vida, Ignasi Buxó va a l’escola primària a Olot i quan ja ha après les
baceroles, el posen ràpidament a treballar, la família és pobra, no es pot
badar i s’han de guanyar diners al més aviat possible. Fa de pintor de parets.
Però de seguit despunta en aquesta feina, els seus caps veuen que té traça i li
encomanen feines de més envergadura: comença a fer sanefes, sostres amb
garlandes, orles… De seguit, els amos de l’empresa de pintors on treballa
avisen els pares que tenen un fill que pot esdevenir un artista i els hi recomanen
que li facin aprendre dibuix i pintura. Els pares, amatents a aquest consell, porten
el seu fill Ignasi a rebre classes de dibuix a l’Escola de Belles Arts d’Olot.
En aquesta escola rep classes del mestre Josep Berga i Boix, i es fa amic
d’alumnes que després esdevenent pintors i escultors brillants com són en
Miquel Blay, en Clarà, en Berga i Boada, en Domenge, en Devesa… En aquesta escola rep la formació acadèmica i
la disciplina del dibuix i de la pintura. En aquests anys (aleshores en tenia
quinze) ja s’endevina la força i la gràcia que tenen els dibuixos d’Ignasi
Buxó.
Capellà satisfet
"Nando". Pescador
Als voltants de l’any
1884, Ignasi Buxó entra a treballar a l’empresa “Arte Cristiano”, preludi de la
que després esdevindrà la coneguda i prestigiosa fàbrica de Sants d’Olot. Aquí,
el jove artista ja es troba en el seu mitjà artístic, que comença a modelar
imatges i a pintarl-es. Entra en el món de l’escultura que seria el que de
manera definitiva, seria el seu art més
conceptual.
Al cap de poc temps de
treballar a la fàbrica de Sants, Buxó decideix plantar-se pel seu compte. Però
ho fa d’una manera pausada, poc a poc i sense fer fressa. Primer, alterna la
seva feina de la fàbrica amb un petit taller mig amagat en un soterrani on
comença la seva producció privada. I tot seguit ja es veu en cor de muntar la
seva empresa, corrent el risc de fer la seva pròpia producció, distribuir-la i
vendre-la. Així ho tenia de clar el jove Ignasi Buxó, quan decideix construir
una casa-taller a la carretera de Girona, en aquell temps als afores del nucli
urbà de la ciutat d’Olot. La primera empresa que funda Buxó és en companyia del
seu germà i s’anomena Industria artística Buxó Hermanos. Més endavant, quan es
va veure ja segur i tranquil amb la seva professió, va decidir casar-se amb la
Rosa Artigas, filla d’un espardenyer d’Olot. Una persona molt interessada en
totes les manifestacions artístiques que es prodigaven a Olot, i a la vegada,
una magnífica companya per a Ignasi Buxó. Un cop instal.lat a casa seva i en
companyia de la seva muller, inicia el que havia d’esser la seva activitat més
preuada: fer figures de fang i vendre-les arreu on les hi compressin. Al llarg
de la seva vida ja va treballar sempre més a la seva casa-taller, ajudat més
endavant per les tres filles que va tenir.
L’obra artística de
Buxó
Segons la visió dels
estudiosos de l’artista, l’obra de Buxó la podríem dividir en tres grans
apartats o fronts creatius: 1) Sants – 2) Objectes artístico-funcionals
– 3) Obra Modernista. Potser hauríem d’afegir-hi un seguit de creacions
que podríem considerar com a marginals i sense continuitat com: art funerari,
plaques de carrers, pessebrisme, peanyes, gerros, fonts de jardí, cendrers i
altres objectes de terracota.
La tècnica emprada en
les terracotes de’n Buxó és la mateixa que utilitzaba la fàbrica de Sants
d’Olot: el sistema d’emmotllament per premuda. És a dir: es parteix d’una
figura original (que crea l’artista) i de la qual després se’n fa un motlle
format per dues galgues. S’introdueix l’argila en estat pastós dintre del
motlle per premuda, i una vegada seca l’argila es fa el desemmotllament.
S’uneixen les dues parts i després es retoca la peça que finalment es cou al
forn i després es decora i es pinta.
Com hem dit suara,
Ignasi Buxó rebé la primera formació pel que fa a la fabricació de sants a
l’empresa “Arte cristiano”. En el moment en què es planta pel seu compte, Buxó
fa servir argila com a matèria primera, que després emmotllava i posteriorment
coïa i decorava. En canvi, a la fàbrica de sants la matèria primera que
feien servir no era pas argila sinó “pasta
de fusta” beneida. Això va significar un handicap per Buxó, perqué no aconseguí
introduir-se al mercat dels sants, ja que la competència en col.laboració amb
els capellans fan córrer la veu que l’argila de Buxó no estava beneïda i no
podia tenir indulgències com la pasta de fusta. Malgrat això, l’empresa de Buxó
comercialitza algunes imatges religioses sobretot a l’estranger. Però s’adona
de seguit que ha de canviar de producte i obrir nous mercats diferenciats i no
topar amb l’Església.
L’any 1914, Jeroni Buxó
(que era el nom del germà amb qui fundà la societat) deixa l’empresa familiar i
es dedica a la ceràmica utilitària, a la vegada
que l’esposa i les tres filles passen a col.laborar amb l’Ignasi. És el
moment de màxima creativitat de Buxó, quan comença a crear el que en diem
“objectes artístico-funcionals”, que tingueren un grand èxit de mercat i que
donaren a Buxó una gran fama i popularitat. Aquestes figures de terra cuita
tenien dues vessants: per una banda eren peces pràctiques perquè servien de
tabaqueras, floreres, fruiteres, gerros per a flors, etc. i per l’altre, eren
objectes artístics decoratius.
Les figures que
reprodueix Buxó com a tabaqueres (moltes vegades tenien una tapa en forma de
barretina o de barret i per dintre eren buides, per a posar-hi el tabac) o
floreres, reprodueixen d’una manera fidedigna les cares i caps constumistes de
l’època: recordem alguns exemples força populars i repetits: el cap-tabaquera
del “Nando pescador”, amb la gorra que fa de tapadora de la tabaquera, amb una
cara autèntica on es veuen tots i cada un dels plecs de la pell a causa dels
anys, la burilla de cigarret que s’acaba de consumir, tots els detalls que fan
la figura molt propera i autèntica. El
pagès amb barretina abastament repetit, amb una expessió de cara sorneguera i
amb un somriure a la boca. El capellà rialler, content, satisfet, amb cara
d’haver fet un bon àpat i amb un barret de capellà de 4 punxes que serveix de
tapa. El cap de l’estació amb un bigoti
rinxolat del segle XIX. Els “tafaners”, dos pagesos (dona i home) que treuen el
cap per la finestra…, l’escolanet murri, la minyona, el guàrdia civil… tots
ells personatges populars inconfusibles que tothom havia vist pel carrer i que
tothom reconeixia com a propers.
Cap d'estació
Guardia Civil
Aquí tenim la clau de
l’èxit i de la popularitat de’n Buxó: el fet de captar i després expressar amb
tanta fidelitat les essències d’una època determinada que ell va viure. I les
expressa amb gran fidelitat i també amb sentit de l’humor. Capta l’expressió
generosa, contenta, atractiva de cada personatge. Aquest sentit de l’humor el
fa molt palès quand reprodueix un cap de govern de Madrid de l’època (en García
Prieto), manifest anticatalanista i li posa una barretina de grans proporcions…
En viure el canvi de
segle, Buxó també reflecteix molt bé el corrent modernista de l’època (la seva
tercera vessant artística) esculpint rostres de mirada trista i esllanguida de
dones amb pentinats recargolats, que reprodueix fidelment tal i com manaven els
gustos i els corrents de l’època, de plena febrada modernista
Es fa difícil, passats
tants anys de la seva mort, i sense cap biografia de la seva època, esbrinar
quin era el caracter de la persona d’Ignasi Buxó. Peró per les dades i
converses amb les seves filles i altres referències familiars, podríem dir que
era una persona senzilla, molt treballadora, amant de la seva família,
aficionat a l’excursionisme i amb un gan sentit de l’humor. Li agradava la
brometa familiar sense cap mena de “xavacaneria”. Moltes de les seves figures
ja destil.len aquest sentit de l’humor, molt propi, per altra banda de l’època
en què va viure.
Xavier Fàbregas i Armengol
Pagès menestral
Després d’ésser publicat aquest
article al Butlletí de l’Associació Catalana de Ceràmica, durant l’estiu del 2013, he
tingut l’oportunitat de visitar la casa-museu d’ Ignasi Buxó a Olot (La
Garrotxa). En l’actualitat aquesta mateixa casa que ocupà en el seu dia
l’artista, és ocupada pel matrimoni format pel seu nét de cognoms Francès Buxó
i la seva esposa. Aquest senyor va tenir l’amabilitat i la gentilesa de
convidar-me a veure el patrimoni de peces que la família ha guardat i reunit a
la seva casa natal.
Es tracta d’una exposició
grandiosa amb més de cinc-centes peces originals de l’artista, totes elles molt
ben conservades i exposades en vitrines i tota mena de mitjans.
També vaig visitar
l’obrador-taller de l’artista així com el forn on coïa les peces de fang, etc. Tot
un luxe les explicacions del net d’en Buxó, el qual professa una gran veneració
artística i humana pel seu avi.
Si alguna persona que llegeix
aquest article està interessada en visitar aquesta casa-museu pot dirigir-se al
bloc i li serà contestada la seva demanda.
X.F.
Xavier Fàbregas. LA TERRISSA NEGRA. Llibre d'en Marià Sàez
El llibre del qual
parlarem La terrissa negra de Marià Sáez, va sortir al mercat durant la
primavera del 2009 i ha estat editat per la Diputació de Girona juntament amb
la Fundació Caixa Girona, dins de la col·lecció “Quaderns de la Revista de
Girona”.
Abans de res hem de
donar la benvinguda a aquesta publicació perquè és el primer treball monogràfic
en format de llibre que s’edita, sobre un tema tant interessant i poc estudiat
com és el de la terrissa negra a Catalunya en general i a les comarques gironines
en particular. De seguit hem de dir que el format (20 x 20 cm) dels llibres de
la col·lecció “Quaderns de la revista de Girona” que fa molts anys que es
publiquen i per tant ja hi ha un munt de llibres al mercat (i que sigui per
molts anys més) no és el format més adient per un llibre en que una part molt
important són les il·lustracions. Aquest format, en no ésser proporcional als
atuells, obliga a reduir molt les
fotografies i això disminueix la vistositat del llibre. Ens afanyem a dir que
el llibre és molt il·lustrat, la qual cosa significa un valor afegit per a col·leccionistes
i afeccionats en general.
Marià Sáez, l’autor del
llibre, professional de l’ensenyament, va néixer a Girona l’any 1948. Estudiós
de la terrissa popular i especialista en la terrissa negra, ha dedicat bona
part de la seva vida a col·leccionar i estudiar aquest tipus de ceràmica
popular que es produí d’una manera molt particular a diferents centres de les
comarques de Girona.
El llibre comença
situant geogràficament l’àmbit de producció d’aquests tipus de terrissa, que
localitza principalment a les poblacions de Quart, Llambilles, la Bisbal i Sant
Hilari Sacalm, com a centres terrissaires on hi ha hagut amb tota seguretat una
producció documentada i de manera continuada fins no fa gaires anys (alguns
estudiosos asseguren que també es va fer terrissa negra a Olot). Per altra
banda estudia i documenta també un seguit de centres gironins on s’han
realitzat troballes de peces de volta que donen testimoni d’antigues
produccions de terrissa negra: Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Perelada, etc.
Tot seguit, l’autor estableix una cronologia universal de producció de ceràmica
reductora (negra) que comença al Neolític, continua els segles VIII al XIII amb
producció continuada i enllaça amb les primeres produccions gironines que
estableix al segle XV, amb la creació de les primeres confraries documentades
de Quart (Gironès). D’aleshores ençà, la terrissa negra o fumada ha estat de
producció continuada fins als nostres dies i encara avui es continua fabricant,
tot i que d’una manera que podríem anomenar com a testimonial.
El llibre de Sàez fa un
recorregut tècnic sobre tots els processos que formen part de la producció de
la terrissa negra, començant pe les terreres, el procés, el torn, les eines
(fins aquí són processos comuns de la terrissa negra i roja) fins al moment en
que es produeix la cuita, on explica de manera entenedora i acurada el
procediment de la cuita d’acció reductora. En acabat, passa a explicar
l’organització de tipus gremial, que té una llarga i interessant història a casa
nostra i de manera particular a les comarques gironines, on els gremis i
confraries de Quart i de Girona van tenir una importància cabdal en els segles
XVI fins al XIX.
Tot seguit el llibre
entra de ple i amb tota mena de detall sobre la producció de terrissa negra a
la població de Quart, on aquesta activitat ha estat el motor fonamental de les
produccions d’aquesta població del Gironès, fins al punt de marcar una
personalitat pròpia i diferenciada de les altres poblacions productores de
terrissa. Fa un llistat d’obradors de Quart que es dedicaren a fer obra negra,
sobretot al llarg del segle XX. Parla també de la família Marcó de Quart i de
la seva producció sobretot de reproducció de peces amb motlles de guix, una
especialitat que produí un gran renom del taller durant tot el segle XX. Encara
actualment la família Marcó es dedica a aquest tipus de ceràmica.
El tipus de peces d’obra
negra que es produí a Quart és de les més extenses de la terrisseria catalana,
i va des de peces per aigua, seguint per atuells per oli, estris per al vi,
atuells per a la cuina i per la pagesia, terrissa per al bestiar, obra per a la
construcció... Dedica un capítol especial als càntirs i poals, dos atuells dels
més utilitzats per la població durant alguns segles. Hi ha també dos capítols
especials dedicats a llurs atuells d’una gran producció: el cossi (l’atuell més
significatiu de tots els obrats en terrissa negra a Quart) I també el barral i
llurs tipologies i formes que han anat canviant segons les diferents èpoques..
L’autor rendeix un
sentit homenatge al darrer terrissaire viu (en el moment d’editar-se el llibre,
doncs va morir una mica més tard dintre de l’any 2009) en Lluís Cornellà de la
Bisbal, que realitzà la seva darrera cuita el mes de juliol de l’any 1989.
Analitza també els
terrissers d’obra negra de La Bisbal, que han fet la seva tasca en els darrers
segles. Quan fa esment dels càntirs que es varen fer a La Bisbal en època
modernista (Sebastià Padrós, Joan Bagué i Manuel Ferràn) hi passa molt de
pressa i d’una manera una mica superficial, tenint en compte la importància
artística i social que va tenir aquesta producció. Aquests càntirs modernistes
elaborats pels autors que hem anomenat foren d’una qualitat contrastada tant
pel que fa a creativitat com per la dificultat tècnica. Per altra banda els
exemplars recuperats els podríem comptar per dotzenes i potser per centenars i
el llibre cita que “s’han recuperat quatre exemplars marcats amb textos
diferents”. Durant més de dos anys hi hagué una magnífica exposició temporal
d’alguns d’aquests càntirs en el Museu del Càntir d’Argentona
L’autor fa una passejada
pels diferents centres de Catalunya on hi ha documentada terrissa de reducció:
Verdú, Sant Celoni, Barcelona, Argentona, Mataró, Sant Julià de Vilatorta,
Vilafranca, Reus, Alcover… i també la que s’ha produït a altres centres de la
península ibèrica (Espanya i Portugal).
Finalment fa un
recorregut per tots els llocs de Girona capital on s’han trobat restes de
terrissa negra, molt probablement de producció gironina, i acaba el llibre fent
una recopilació de tots els museus i col·leccions de les comarques de Girona on
podem trobar atuells d’aquest tipus de terrissa.
Voldríem dir que, en
general, el llibre no segueix un fil conductor i estructural, amb la qual cosa
obliga al lector a anar una mica d’una banda a l’altra. No obstant això, l’obra
de Sàez omple un buit que teníem en l’estudi de la terrissa catalana, per altra
banda força minsa de treballs seriosos en format de llibres. Des d’ara la
bibliografia de la terrissa de casa nostra comptarà amb un nou treball molt
acurat, amb una extensa i important documentació gràfica, sobre el llegat que
tenim a Catalunya de la ceràmica de cuita reductora produïda a les comarques
gironines. Sens dubte, aquest llibre passarà a ésser de consulta obligada per
tots els amants de la terrissa popular i de manera particular a les persones
als qui ens agrada la terrissa negra.
Xavier Fàbregas
SAEZ, Marià: La terrissa negra. 20 X 20 cm. 200 pàg.
209 il·lustracions en color, 1 mapa i 52 perfils de peces. 2009. Col·lecció
“Quaderns de la revista de Girona”. Edició: Diputació de Girona / Fundació
Caixa Girona. ISBN: 978-84-96747-41-8 Dipòsit legal: Gi – 1703 / 08. Preu:
13,00 euros
Subscriure's a:
Missatges (Atom)