UN INTERESSANT AIGUAMANS DE LA SEU D'URGELL DE 1861

Joan Santanach i Soler



En la reunió d'identificació celebrada a l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu (Esterri d'Àneu) el 28 de gener de 2024 fou presentat un atuell singular, un aiguamans datat el 1861. Creiem que us pot interessar l'estudi ceràmic que n'hem fet. Us n'oferim la fitxa dels nostre arxiu:

Sigla: Seu e-6 

Nom; aiguamans

Localització: Ecomuseu de les Valls d’Àneu, Esterri d’Àneu

Funció: aigua

Fotos: digital Seu e-6, Seu e-6a, Seu e-6b, Seu e-6c, Seu e-6d, Seu e-6e, Seu e-6f, Seu e-6g

Descripció:Torn. Peu buit per sota, d’inici cilíndric, petita vora roma, cos cònic acabat en petit graó. Per damunt, cos globular d’inici cònic invertit. Coll cilíndric amb vora roma i, just per sota, relleu triangular estret però força sortit i de cara inferior cònica invertida i superior horitzontal. Dues anses contraposades, de sota la boca a l’espatlla, en S d’extrem inferior sortit cap enfora i que suporta un merlet cadascun. Eixidor en tub cilíndric a cara anterior, entre peu i cos. Engalba ataronjada exterior i boca. Incís a l’espatlla: 1861. Decoració a cos i peu (excepte a cara posterior) de llargs degotalls en alternança manganès i verd (els d’aquest darrer color, centrats per un de blanc més estret). Vernís incolor exterior i boca.

Mides: Alçada: 26 cm, diàmetre boca: 10 cm, diàmetre base: 14,5 cm (mides aproximades fetes a partir de regleta de 5 cm).

Lloc de recuperació: Junyent (Alt Urgell)

Centre de producció: la Seu d'Urgell, any 1861.

Obrador: Casa Pi, molt probablement Pere Pi i Blanc, amb alguna possibilitat de Joan Pi i Viladomat.

Adquisició: feta per Jordi Abella, director de l'Ecomuseu, a comerciant de la Seu el 2023.

Observacions: Un dels merlets té la bola superior mutilada.

Fotos de Jordi Abella, director de l`Ecomuseu de les Valls d’Àneu, d’Esterri d’Àneu, poc després de la Reunió d´identificació celebrada en dit Museu el 28 de gener de 2024 i aconduïda per Joan Santanach i Soler, on es presentà l'aiguamans en qüestió.

Context històric: Pere Pi i Blanch (nascut a Fontpedrosa -Conflent- vers 1808-1809) que segurament aprengué l’ofici a Sallagosa -Alta Cerdanya-, treballà de terrissaire i rajoler a la Seu d’Urgell des de vers 1837 fins a morir-hi el 1880.

El succeí el seu fill Joan Pi i Viladomat, nascut (1841), casat (1862) i mort (1897) a la Seu d'Urgell.

D’altra banda, Salvador Puig i Viladomat, nascut a la Tor de Querol (Alta Cerdanya) i nebot carnal de la primera muller de Pere Pi (Mariàngela Viladomat), convisqué amb els Pi a la Seu, entre els dotze i els disset anys (censos de 1844 a 1849). Fou, dons, l’època en què el fundador de casa Salvador, de Salàs, aprengué l’ofici de l’oncle Pere Pi a la Seu d’Urgell. 

L’aiguamans de 1861 aparegut a Junyent té moltes probabilitats de ser obra de Pere Pi i Blanch, ja que es tracta d'un atuell amb decoració força freqüent a casa Pi (l´hem trobada en diversos atuells a la Vall de la Vansa), correspon a una època de plena activitat de Pere Pi , i Junyent és bastant proper a la Seu. 

Ara bé, Joan Pi i Viladomat es casà el 1862, quan tenia 21 anys; seria possible que, just l'any abans, fes un aiguamans vistós per regalar-lo a la promesa Maria Astrié; però aquesta darrera, nascuda a la Tor de Querol (Alta Cerdanya), hi visqué fins a casar-se, i no sembla tenir cap lligam amb Junyent.

Finalment, Salvador Puig i Viladomat, nascut a la Tot de Querol el 1831 o 1832, aprengué molt bé l'ofici de l'oncle Pere Pi durant els sis anys que visqué i treballà amb ell, de 1844 a 1849 (cosa que es nota en la decoració de molts dels atuells de casa Salvador, de Salàs, particularment un aiguamans conservat a la casa, encara més luxós que el que estudiem), però és força més difícil que Salàs arribi a Junyent, que no que ho faci la Seu d'Urgell.














Bibliografia:

J. Santanach i M. Suñol: L’obra de terra cuita a l’Alt Urgell. III part. Butlletí Informatiu de Ceràmica núm. 63, gener - juny 1998, p. 20-35.

J. Santanach: Trasllats i endogàmia dels terrissaires pirinencs catalans. Butlletí Informatiu de Ceràmica núm. 71, gener-juny 2001, p. 20-25.