Us convidem als 10ns tallers i jornades de memòria oral, dedicats aquest any a la terrissa del Pirineu. 

Ens agradaria molt que ens acompanyéssiu.

LA BELLESA DE LA TERRISSA CATALANA. Robert Cabeza. Diari de Terrassa. 3 de març de 2017

Entenem per terrissa el conjunt d’atuells d’ús domèstic fabricats amb terra argilosa sense cap vernís o només amb òxid de plom i alguns colorants. 

La terrissa ha estat acompanyant l’home des de la prehistòria. Quan des del Paleolític es comença a barrejar amb les mans terra i aigua i s’aconsegueix que es torni resistent amb la seva cuita amb foc, la terrissa ha compartit, a través dels segles, la vida quotidiana de l’ésser humà.

Fins a la meitat del segle passat la terrissa ha estat present en la gairebé totalitat de les llars del nostre país. Ha estat corrent trobar, fins fa pocs anys, atuells que encara s’utilitzaven i que han quedat relegats per la, no sempre útil, modernitat.

La terrissa catalana és summament interessant per l’enorme diversitat de les seves morfologies i la varietat de vernissos aplicats, elements no trobats en cap territori de la superfície del nostre país.

Aquests atuells, dotats d’una sòbria estètica i d’una funcionalitat perfecte, han semblat amagar una bellesa que no ha despertat fins que el seu ús ha estat pràcticament residual.

Diversos motius han estat els causants d'aquesta davallada però podríem citar com els més importants la canalització i abast de l’aigua a la totalitat centres habitats, la prohibició de la venda a l’engròs de productes com l’oli, la fabricació d’envasos més transportables i menys pesants com és el plàstic o l’arribada a gairebé totes les llars de frigorífics i congeladors. Tots ells, no sempre alhora, han iniciat un procés imparable que ha fet que, aquest ofici, resti testimonial pel que fa a la fabricació d’atuells per a la llar.

Les mesures de vi, els càntirs, en qualsevol dels seus formats o mides (de colla, dipòsit, d’estiu o d’hivern o de barca entre d’altres), sitrells o càntirs per contenir l’oli o les sitres per servir-lo a taula, cullerers, candelers, gerres diverses per guardar-hi menjar, gibrells, per anomenar-ne uns pocs, han passat a ser avui dia, uns atuells totalment obsolets fabricats amb terrissa.

Aquestes peces antigues, que han estat gairebé menyspreades per la seva modèstia i a les que ningú hi aturava la mirada han estat, des de fa més de tres dècades, cobdiciades com objectes destinats a la simple decoració deslligant-los del seu intrínsec entorn humà.

L’etnògraf català Ramon Violant i Simorra, en el seu llibre “Art popular decoratiu a Catalunya”, publicat l'any 1948, i dins del capítol que ell anomenava “L’art de la terrisseria” escrivia el següent: “La terrissa catalana, la nostra terrissa popular que encara es modela ençà i enllà del nostre terrer, malgrat les modificacions de formes i la creació d’altres noves (algunes amb pretensions, molt pobretes per cert, de peces artístiques i dites ara “d’artesania”, per bé que de fet, només responen a les ganes de malmetre la cosa creada i consagrada per un esperit conservador immensament tradicional), és tan interessant i de tradició tan pregona, que no cal ésser gaire expert en la matèria per a endevinar-hi moltes reminiscències de formes i de decoració de la terrissa prehistòrica, de la íbero-cèltica, així com de la greco-romana, cartaginesa i musulmana.”

El resultat de les campanyes de recerca fetes als anys 40 del segle XX per part d'en Violant a tot el territori català, adquirint en cadascuna d'elles atuells que estaven en producció en aquell moment (les quals van passar a formar part del fons del Museu Etnològic de Barcelona) han estat decisives pels molts estudis i treballs que s’han fet posteriorment sobre la terrissa catalana.

Des d’aquells anys, en els que Violant adquiria les peces a les botigues dels terrissers fins els nostres dies, la majoria de centres productors de Catalunya s’han anat extingint. Del més d’un centenar de centres existents abans de la Guerra Civil s’ha passat a menys de deu en l’actualitat.

Resten com a centres productors en l'actualitat la Bisbal, Miravet, Esparreguera, Breda o Quart d’Onyar, els quals segueixen fent algunes reproduccions de peces tradicionals, per un ús no utilitari, destinat un públic que continua requerint aquests atuells per a la decoració. Si més no però, la principal producció dels centres terrissers és ara el que Violant ja titllava “d’artesania”, destinat a un públic gens disposat a conèixer la nostra cultura.

Sense gaire esforç, el poc iniciat se n’adona que, en les reproduccions actuals, les formes han perdut la seva senzillesa exquisida o que els colors són també ben diferenciats dels que trobem com fabricats en centres ja desapareguts.

Actualment els colors aplicats a la terrissa són els mateixos en tots els centres, fins i tot als realitzats al llarg de la geografia espanyola. La industria química va començar a subministrar els colorants acabant amb la dificultat de crear, per cada terrisser, els vernissos amb color, tasca però que donava la identitat pròpia a cada centre.

Així doncs, els colors verds, el grog palla o caramel o el vermell són ara ben diferents dels produïts en els antics centres, cuits encara en forns de llenya on, amb les coccions molt sovint irregulars, podien donar una coloració diferent a cada cuita o a cada peça en funció de la seva col·locació en el forn. La bellesa de les formes fetes amb les mans amb uns colors extraordinaris. L’harmonia perfecte.

A la majoria de la terrissa destinada a l’ús domèstic, se li aplicava, un cop les peces estaven fetes, seques i abans de coure-les, un bany d’engalba, és a dir, aigua amb terra  mòlta (blanca o de color) diluïda, que tenia per finalitat deixar la superfície de la peça més ben acabada. Aquest bany d’engalba podia ser a tot l’exterior de la peça, com en els càntirs d’hivern totalment envernissats o també es podia envernissar només la part superior del càntir. Les gerres eren gairebé sempre envernissades per la seva part interior mentre que l’exterior podia ser també totalment envernissat o ser-ho només per la part superior.

Si a una peça se li donava un bany d’engalba blanca i, quan ja era seca, abans de posar-la al forn, se li aplicava un bany de vernís de plom transparent, la peça tenia, un cop cuita, un color palla. Si aquesta engalba estava feta amb terra vermella, el color final de la peça, una vegada acabada la cocció, era vermell o lleugerament ataronjat.

Si a una engalba blanca se li aplicava un vernís barrejat amb òxid de coure, el color final de la peça era verd i també, si a l'engalba blanca se li aplicava el vernís barrejat amb òxid de ferro, el color resultant era d’un groc caramel o ataronjat.

Quan parlem de la terrissa negra, resultat d’una cuita reductora, s’ha d’esmentar que Catalunya en produeix des del Neolític, amb una dedicació quasi exclusiva a l’alta Edat Mitjana. En l’actualitat, només se’n fa a Verdú, Quart d’Onyar i Serra de Daró.

Les característiques principals de la terrissa negra són la seva duresa, resistència i major impermeabilitat que l’obtinguda amb cuita oxidant, però també en alguns centres, una gran porositat que permet que l’aigua traspuï, cosa que comporta que la de l’interior del càntir es mantingui fresca.

Un cop es considerava que les peces eren cuites, es tancaven hermèticament totes les obertures del forn. Així s’aconseguia eliminar l’oxigen de l’interior i convertir la cuita d’oxidant en reductora, amb els canvis químics que això comporta en l’argila i també amb la introducció del fum dins dels porus dels atuells. En alguns centres, per augmentar el fum, l’última llenya que s’introduïa per la porta de la cambra de foc, just abans de tancar-la era mullada i/o verda.

No parlem només de terrissa cuita o d'uns modestos atuells domèstics. Aquests són, indubtablement, una petita part de la nostra història quotidiana on es pot determinar, a través de les seves morfologies, vernissos, argiles i coccions l‘evolució de les diferents cultures al nostre país. Belles formes que ens expliquen els costums i usos de la Catalunya Vella, les arrels de la Mediterrània o tanmateix les influències islàmiques que ens van arribar des del sud.

Una elegant estètica i senzilla bellesa que, de mica en mica i inexorablement quedaran difoses en la nostra memòria.

Robert Cabeza. Març de 2017

Emili Sempere. LA TERRA CUITA, ART I ARQUITECTURA DEL SEGLE XX

La  terra cuita, art i arquitectura del segle XIX

Emili Sempere

Més important que els fets són les causes i les seves  conseqüències.

Per comprendre les coses cal saber com comencen

                                                                                Polibio ⁽¹⁾ Historiae.

Existeix un període de l’arquitectura catalana que es troba escassament estudiat, no obstant, és de suma importància saber quins són el motius “el com i el què”, de com sorgeix i es desenvolupa aquest moviment artístic tan peculiar com és la terra cuita (terracota) aplicada en l’arquitectura de façanes.

Els moviments artístics, no sorgeixen esporàdicament, sinó que són juxtaposicions dels anteriors, o sigui, són etapes sincròniques que no trenquen un cicle amb el passat, més aviat, se superposen i es renoven constantment. Si a Catalunya al segle XIX, sorgeix la moda de l’ornamentació de façanes en ceràmica, és degut a que abans, ja existia la tradició de la decoració del esgrafiat. De manera que, l’esgrafiat progressivament es substitueix per l’ornamentació de la terra cuita que és més consistent que l’estuc esgrafiat. Gràcies a aquesta tradició vuitcentista, actualment Catalunya compta amb una quantitat d’obres d’art que cal considerar úniques al món. És, gracies a la tradició de revestir les façanes que els grans genis de l’arquitectura modernista com Domènech i Montaner, Gaudí, Puig i Cadafalch i Jujol, entre altres, no dubten decorar els edificis més emblemàtics amb les rajoles policromades. O sigui, segueixen aplicant la ceràmica, aquesta vegada, amb l’esperit de renovació modernista, que tanmateix és molt peculiar al món.

L’Urbanisme. Durant el segle XIX, Catalunya experimenta el major creixement industrial i econòmic de la península, comporta un canvi radical de sistema de vida i demogràfic. Com exponent més immediat d’aquest fenomen es troba l’urbanisme de Barcelona. Cal tenir present que, fins 1854, no es procedeix a l’enderroc de les muralles, sota la consigna Abajo las murallas!!! que finalitza el 1873. Aleshores, la ciutadania vivia com des de l’Edat Mitjana, al casc de Ciutat Vella. El canvi, obeeix a una sèrie de circumstàncies socioeconòmiques, com ara: la industrialització i l’encaix del pla urbanístic d’Ildefons Cerdà, l’Eixample de 1860.

L’Arquitectura. A Barcelona, com per la major part de Catalunya, l’obra de ceràmica, “el totxo”, no es gaire habitual. És a principis del segle XIX que s’imposa definitivament. Les tècniques de construcció tradicionals, empraven la pedra per als fonaments i planta baixa, mentre l’estructura de les plantes superiors era de <tapiera>, murs gruixuts encofrats de  terra premsada; el maó i el totxo de ceràmica es reservava per a la separació d’embans i en la coberta del terrat o la teula al teulat. El fet de suplantar la tapiera per l’obra de ceràmica, es deu, a la necessitat de construcció d’immobles de quatre i cinc plantes o més alçada, amb el propòsit de guanyar espais, aconseguir estructures lleugeres i obtenir grans espais industrials. Tanmateix, la ceràmica, abarateix considerablement els costos i aporta rapidesa; quan s’opta pel canvi, cal tenir present que un sol paleta pot arribar a col·locar uns 500 totxos diaris. És per aquest motiu que, en pocs anys, el paisatge urbà es poblà d’edificis de pisos, fàbriques i infraestructures de ferrocarril, carreteres i viaductes, on el totxo es féu imprescindible. Tot aquest moviment,  s’experimenta a nivell de tota Europa, i en particular a Anglaterra durant l’època victoriana i el revival del neoclassicisme i historicisme als Països Baixos, països on la pedra escasseja i el ciment pòrtland encara no existia: la ceràmica es converteix en el màxim protagonisme  de l’arquitectura vuitcentista. Quan viatgem pels països centre europeus i nòrdics, ens adonem dels magnífics i monumentals edificis d’obra vista: hospitals, estacions de ferrocarril, ajuntaments i palaus, entre altres.  Sens dubte aquest moviment regenerador no passa desapercebut per els arquitectes i artistes catalans, ho testifica l’Exposició Universal del 1888, amb edificis com l’Arc del Triomf, el Castell dels Tres Dragons, la casa del carrer Carolines de Gaudí i el Gran Hotel Internacional, de l’arquitecte Domènech i Montaner, de mil places al Passeig de Colom, construït amb el temps rècord de tres mesos, tot ell amb totxos i ex profés per la efemèride.

Real Academia de Ciencies i Arts

Les Fàbriques. Per poder cobrir la creixent demanda interior com l’exportació del país de ceràmica, les terrisseries tradicionals de Barcelona per manca d’espai, es veuen obligades a mudar-se a l’extraradi: les Corts, Sans, Montjuic, Esplugues i sobre tot a L’Hospitalet, on es concentren unes 50 bòviles i fàbriques. Algunes de molt importants, amb més de 100 treballadors, que ja disposaven de maquinària industrial i d’energia a vapor. Per donar a l’abast, posseïen de dos a quatre forns, que permetien produir milers de tones d’obra setmanal. Les empreses més reputades eren: Antonés, Barrella, Jacint Figueras, Romeu Escofet, Josep Boada, Rosals, Cosme Toda, Batllori, Cucurny i Oliveras, Pujol i Bausis. Cal tenir presents, els edificis de l’Eixample barceloní, encara que no ho sembli, perquè les façanes estan arrebossades, no obstant estan construïts, tan l’exterior com l’interior i terrats amb totxo massís, maó, rajoles i toves. També els terres del pisos eren de rajoles premsades de diversos colors. Producció es pot estimar en milions de peces anuals.

Terra cuita.  D’etimologia  del llatí terra cocta, es transforma a l’italià terracota, significa escultura de terra cuita. Material de color vermell sense envernissar, aplicat a elements ornamentals com ara: grans escultures públiques, fonts de jardí, testos, balustres i altres. Però en aquest cas en concret, el que ens interessa són les terracotes aplicades a les façanes com a element decoratiu. La tècnica de producció de la terra cuita, consisteix en la tècnica del motllo de guix. L’escultor modela l’original sobre el que s’extreu el motllo (negatiu), que es reomple amb argila per premuda i una vegada desemmotllat s’obté la peça (positiu) i es cou. Una vegada produïda la terra cuita, aquesta s’aplica dintre de l’arrebossat o sobreposada a la façana. Les primeres terra cuites de Barcelona, es troben en els edificis de la primera meitat de segle, al voltant del Barri Gòtic, en el Raval i les Rambles. Can Xifré (7 Portes), sembla ser un dels primers, construït el 1840 i el més emblemàtic, pels plafons dels putti, els medallons dels descobridors d’Amèrica -ja que Xifré era un indiano-, capitells, i sobre tot el conjunt escultòric del fris central. També en trobem al Teatre Principal, construït al 1847 i a la Plaça Reial de 1859, com molts altres edificis de La Rambla, el carrer Ferran i voltants.

L’art de la terracota. El segle XIX, es considera l’època daurada de l’escultura en general, es posa de moda, se n’executen de marbre, pedra, bronze, ferro, fusta i sobretot en ceràmica. Per aquest motiu sorgeix una generació important d’escultors, alguns del quals foren a estudiar a l’Escola de Nobles Arts de Roma, pensionats per l’Escola Gratuïta de Disseny (1775), i l’Escola d’Arts Nobles “Llotja” (1800), de Barcelona. Damià Campeny arriba a Roma el 1834, com Pelegrí Clavé, Francesc Cerdà, Lluis Vermell,  Antoni Solà i Arnau Bellalta, per posteriorment exercir de mestres de modelat a les escoles d’art. Igualment a Barcelona, s’hi trobaven escultors italians entre ells Fatigali i Pero Perozzini. Els escultors, per guanyar-se la vida, treballaven indistintament en diversos taller i fàbriques, com amb tota mena d’escultures: pessebres, imatges religioses, funeràries, monuments públics, bustos per encàrrec i evidentment a les fàbriques especialitzades en terracota, como ara: Josep Antonés, Casa Massana, Tarrés i Ribaiga, Escofet i a Sabadell Josep Escaiola.

Can Xifré

Can Xifré. Robert Cabeza. Dibuix sobre paper Canson.

Mas Ricart. Dels molts edificis que he vist amb terra cuita, el més espectacular, artístic, interessant i monumental, sense cap dubte és el Mas Ricart. No es troba a Barcelona, sinó a La Plana de Vic, a la Masia de Can Ricart, localitat de Malla. Es tracta d’una masia construïda entorn al 1860, del que cal destacar la façana excepcional, tota ella revestida per centenars de peces de terracota esculpides magistralment i en un relleu profund perfecte, ens ve a indicar que les peces foren produïdes en una de les millors fàbriques i exclusivament per a l’ocasió, ja que he trobat peces similar però no iguals. L’edifici, consta de planta baixa i dues superiors. Com es pot observar cadascuna conté una immensa galeria, dividida per 6 columnes, amb 14 arcades geminades apuntades, d’estil neogòtic, totes revestides de dalt a baix. Entre les dues plantes, dues balustrades corregudes admirables. Però, per si no fos suficient, la part superior de l’edifici es troba rematada per un fris amb plafons de festonat. Sobre el fris, una doble cornisa composta per quantitat de peces, a més sostingudes per mènsules. Sobre tot aquest aparell d’obra, encara sobresurt una tercera balustrada que remata l’edifici. Com si es tractés d’una diadema al centre, sobresurt a mode de frontispici amb escultures mitològiques: dos lleons alats, envoltats de fulles d’acant i un floró central. A més a més, a cada extrem lateral, es troben dos baixos relleus amb personatges i al·legories medievals. Tant mateix, per rematar els panys de paret laterals de les cantonades, quatre plafons en franja vertical, representatius de motius populars, amb referències als treballs del camp: eines i estris.

                   

Tot aquest meravellós conjunt de Mas Ricart a grosso modo conté prop d’un miler de peces de tota mida i formes: 200 balustres i unes altres tantes peces a les arcades; vora 100 mènsules, 22 medallons grans, 16 florons, 24 arcades, 200 peces a les cornises; 15 plafons rectangulars al llar del fris, 25 capitells, 230 balustres, 4 baix relleus, etc. Si s’observa amb minuciositat el conjunt escultòric, es fàcil d’imaginar la complexitat d’obra i d’estudis que calgué executar: plànols, dibuixos, maquetes, croquis, escultures, motllos, terracotes. Per efectuar aquesta sublim obra d’art, es precisava tantmateix, de tot un equip dels millor professionals, com ara arquitecte, dibuixant, escultors, modelistes i paletes. Per poder obtenir els múltiples motius decoratius, era precís consultar quantitat de gravats, llibres d’art i arquitectura. El muntatge d’aquest trencaclosques a la façana, també deuria ser tot un espectacle, fins arribar a encabir a la perfecció aquests centenars de peces, portades a l’obra prefabricades i col·locar-les en aquelles altures.

Sí rica és l’ornamentació, no ho és menys la d’estils i la simbologia representada; des del neoclàssic, l’historicista, naturalista i realista, propis de l’època, acompanyats de referències mitològiques, com les al·legories significatives del barroc. Es realment paradigmàtic, que una obra d’art monumental com aquesta, fins ara, ha pogut passar desapercebuda per historiadors i crítics d’art, així com pels ceramòlegs.

Material i història que tractarem d’estudiar més abastament: la família encarregà l’obra, els possibles artistes, la fàbrica i la simbologia de cadascun dels motius representats.

Bibliografia:

Armand Tabernero i Emili Sempere.  La terra cuita arquitectònica protagonista ornamental de l’arquitectura a la ciutat de Barcelona. Terrart (nº44), Ed. ACC, Barcelona.

Jordi Pablo, “Sentit”. 1986. Terres Cuites: La producció ceràmica L’Hospitalet i el seu entorn. Museu d’Història de l’Hospitalet.

Carlos Cid Priego. 1998. La vida y la obra del escultor neoclasico Damià Campeny i Estrany. Biblioteca de Catalunya-Caixa Laietana, Barcelona-Mataró.

Judit Subirachs i Burgaya. 1994. L’escultura del segle XIX a Catalunya. Publicacions Abadia de Montserrat. Biblioteca Abad Oliva. Barcelona.

Feliu Elias. 1928. Escultura moderna. Editorial Barc