FUNDACIÓ MASCORT. 1000 ANYS DE CERÀMICA CATALANA
La FUNDACIÓ MASCORT prorroga l'exposició 1000 ANYS DE CERÀMICA CATALANA fins el 27 de febrer de 2022, amb nous horaris d'obertura i visites concertades per a grups en hores convingudes.
Horaris d'obertura:
Divendres: de 16:30 a 20:00 h
Dissabte: d'11:00 a 13:30 h i de 16:30 a 20:00 h
Diumenge i festius: d'11:00 a 13:30 h
Terriseria de Naval. Osca
https://www.youtube.com/watch?v=XbnrXBMvzQQ&feature=youtu.be&fbclid=IwAR21kgrqn_WmxbFgYtf2OGEqKdRxg37zDiGBCM_ffNkNQpJBGvVZ7LHLnrY
LA BELLESA DE LA TERRISSA CATALANA. Robert Cabeza. Diari de Terrassa. 3 de març de 2017
Entenem per terrissa el conjunt d’atuells d’ús domèstic
fabricats amb terra argilosa sense cap vernís o només amb òxid de plom i alguns
colorants.
La terrissa ha estat acompanyant l’home des de la
prehistòria. Quan des del Paleolític es comença a barrejar amb les mans terra i
aigua i s’aconsegueix que es torni resistent amb la seva cuita amb foc, la
terrissa ha compartit, a través dels segles, la vida quotidiana de l’ésser
humà.
Fins a la meitat del segle passat la terrissa ha estat
present en la gairebé totalitat de les llars del nostre país. Ha estat corrent
trobar, fins fa pocs anys, atuells que encara s’utilitzaven i que han quedat
relegats per la, no sempre útil, modernitat.
La terrissa catalana és summament interessant per l’enorme
diversitat de les seves morfologies i la varietat de vernissos aplicats,
elements no trobats en cap territori de la superfície del nostre país.
Aquests atuells, dotats d’una sòbria estètica i d’una
funcionalitat perfecte, han semblat amagar una bellesa que no ha despertat fins
que el seu ús ha estat pràcticament residual.
Diversos motius han estat els causants d'aquesta
davallada però podríem citar com els més importants la canalització i abast de
l’aigua a la totalitat centres habitats, la prohibició de la venda a l’engròs
de productes com l’oli, la fabricació d’envasos més transportables i menys
pesants com és el plàstic o l’arribada a gairebé totes les llars de frigorífics
i congeladors. Tots ells, no sempre alhora, han iniciat un procés imparable que
ha fet que, aquest ofici, resti testimonial pel que fa a la fabricació
d’atuells per a la llar.
Les mesures de vi, els càntirs, en qualsevol dels seus
formats o mides (de colla, dipòsit, d’estiu o d’hivern o de barca entre
d’altres), sitrells o càntirs per contenir l’oli o les sitres per servir-lo a
taula, cullerers, candelers, gerres diverses per guardar-hi menjar, gibrells,
per anomenar-ne uns pocs, han passat a ser avui dia, uns atuells totalment obsolets
fabricats amb terrissa.
Aquestes peces antigues, que han estat gairebé
menyspreades per la seva modèstia i a les que ningú hi aturava la mirada han
estat, des de fa més de tres dècades, cobdiciades com objectes destinats a la
simple decoració deslligant-los del seu intrínsec entorn humà.
L’etnògraf català Ramon Violant i Simorra, en el seu
llibre “Art popular decoratiu a Catalunya”, publicat l'any 1948, i dins del
capítol que ell anomenava “L’art de la terrisseria” escrivia el següent: “La
terrissa catalana, la nostra terrissa popular que encara es modela ençà i enllà
del nostre terrer, malgrat les modificacions de formes i la creació d’altres
noves (algunes amb pretensions, molt pobretes per cert, de peces artístiques i
dites ara “d’artesania”, per bé que de fet, només responen a les ganes de
malmetre la cosa creada i consagrada per un esperit conservador immensament
tradicional), és tan interessant i de tradició tan pregona, que no cal ésser
gaire expert en la matèria per a endevinar-hi moltes reminiscències de formes i
de decoració de la terrissa prehistòrica, de la íbero-cèltica, així com de la
greco-romana, cartaginesa i musulmana.”
El resultat de les campanyes de recerca fetes als anys 40
del segle XX per part d'en Violant a tot el territori català, adquirint en
cadascuna d'elles atuells que estaven en producció en aquell moment (les quals
van passar a formar part del fons del Museu Etnològic de Barcelona) han estat
decisives pels molts estudis i treballs que s’han fet posteriorment sobre la terrissa
catalana.
Des d’aquells anys, en els que Violant adquiria les peces
a les botigues dels terrissers fins els nostres dies, la majoria de centres
productors de Catalunya s’han anat extingint. Del més d’un centenar de centres
existents abans de la Guerra Civil s’ha passat a menys de deu en l’actualitat.
Resten com a centres productors en l'actualitat la
Bisbal, Miravet, Esparreguera, Breda o Quart d’Onyar, els quals segueixen fent
algunes reproduccions de peces tradicionals, per un ús no utilitari, destinat
un públic que continua requerint aquests atuells per a la decoració. Si més no
però, la principal producció dels centres terrissers és ara el que Violant ja
titllava “d’artesania”, destinat a un públic gens disposat a conèixer la nostra
cultura.
Sense gaire esforç, el poc iniciat se n’adona que, en les
reproduccions actuals, les formes han perdut la seva senzillesa exquisida o que
els colors són també ben diferenciats dels que trobem com fabricats en centres
ja desapareguts.
Actualment els colors aplicats a la terrissa són els
mateixos en tots els centres, fins i tot als realitzats al llarg de la
geografia espanyola. La industria química va començar a subministrar els
colorants acabant amb la dificultat de crear, per cada terrisser, els vernissos
amb color, tasca però que donava la identitat pròpia a cada centre.
Així doncs, els colors verds, el grog palla o caramel o
el vermell són ara ben diferents dels produïts en els antics centres, cuits
encara en forns de llenya on, amb les coccions molt sovint irregulars, podien
donar una coloració diferent a cada cuita o a cada peça en funció de la seva
col·locació en el forn. La bellesa de les formes fetes amb les mans amb uns
colors extraordinaris. L’harmonia perfecte.
A la majoria de la terrissa destinada a l’ús domèstic, se
li aplicava, un cop les peces estaven fetes, seques i abans de coure-les, un
bany d’engalba, és a dir, aigua amb terra
mòlta (blanca o de color) diluïda, que tenia per finalitat deixar la superfície
de la peça més ben acabada. Aquest bany d’engalba podia ser a tot l’exterior de
la peça, com en els càntirs d’hivern totalment envernissats o també es podia
envernissar només la part superior del càntir. Les gerres eren gairebé sempre
envernissades per la seva part interior mentre que l’exterior podia ser també
totalment envernissat o ser-ho només per la part superior.
Si a una peça se li donava un bany d’engalba blanca i,
quan ja era seca, abans de posar-la al forn, se li aplicava un bany de vernís
de plom transparent, la peça tenia, un cop cuita, un color palla. Si aquesta
engalba estava feta amb terra vermella, el color final de la peça, una vegada
acabada la cocció, era vermell o lleugerament ataronjat.
Si a una engalba blanca se li aplicava un vernís barrejat
amb òxid de coure, el color final de la peça era verd i també, si a l'engalba
blanca se li aplicava el vernís barrejat amb òxid de ferro, el color resultant
era d’un groc caramel o ataronjat.
Quan parlem de la terrissa negra, resultat d’una cuita
reductora, s’ha d’esmentar que Catalunya en produeix des del Neolític, amb una
dedicació quasi exclusiva a l’alta Edat Mitjana. En l’actualitat, només se’n fa
a Verdú, Quart d’Onyar i Serra de Daró.
Les característiques principals de la terrissa negra són
la seva duresa, resistència i major impermeabilitat que l’obtinguda amb cuita
oxidant, però també en alguns centres, una gran porositat que permet que
l’aigua traspuï, cosa que comporta que la de l’interior del càntir es mantingui
fresca.
Un cop es considerava que les peces eren cuites, es
tancaven hermèticament totes les obertures del forn. Així s’aconseguia eliminar
l’oxigen de l’interior i convertir la cuita d’oxidant en reductora, amb els
canvis químics que això comporta en l’argila i també amb la introducció del fum
dins dels porus dels atuells. En alguns centres, per augmentar el fum, l’última
llenya que s’introduïa per la porta de la cambra de foc, just abans de
tancar-la era mullada i/o verda.
No parlem només de terrissa cuita o d'uns modestos
atuells domèstics. Aquests són, indubtablement, una petita part de la nostra
història quotidiana on es pot determinar, a través de les seves morfologies,
vernissos, argiles i coccions l‘evolució de les diferents cultures al nostre
país. Belles formes que ens expliquen els costums i usos de la Catalunya Vella,
les arrels de la Mediterrània o tanmateix les influències islàmiques que ens
van arribar des del sud.
Una elegant estètica i senzilla bellesa que, de mica en
mica i inexorablement quedaran difoses en la nostra memòria.
Robert Cabeza. Març de 2017
Emili Sempere. LA TERRA CUITA, ART I ARQUITECTURA DEL SEGLE XX
La terra cuita, art i arquitectura del segle XIX
Emili Sempere
Més important
que els fets són les causes i les seves conseqüències.
Per comprendre les coses cal saber com
comencen
Polibio
(1) Historiae.
Existeix un període de l’arquitectura catalana que es
troba escassament estudiat, no obstant, és de suma importància saber quins són
el motius “el com i el què”, de com sorgeix i es desenvolupa aquest moviment artístic
tan peculiar com és la terra cuita (terracota) aplicada en l’arquitectura de
façanes.
Els moviments artístics,
no sorgeixen esporàdicament, sinó que són juxtaposicions dels anteriors, o
sigui, són etapes sincròniques que no trenquen un cicle amb el passat, més
aviat, se superposen i es renoven constantment. Si a Catalunya al segle XIX, sorgeix
la moda de l’ornamentació de façanes en ceràmica, és degut a que abans, ja existia
la tradició de la decoració del esgrafiat. De manera que, l’esgrafiat progressivament
es substitueix per l’ornamentació de la terra cuita que és més consistent que
l’estuc esgrafiat. Gràcies a aquesta tradició vuitcentista, actualment
Catalunya compta amb una quantitat d’obres d’art que cal considerar úniques al
món. És, gracies a la tradició de revestir les façanes que els grans genis de
l’arquitectura modernista com Domènech i Montaner, Gaudí, Puig i Cadafalch i
Jujol, entre altres, no dubten decorar els edificis més emblemàtics amb les
rajoles policromades. O sigui, segueixen aplicant la ceràmica, aquesta vegada,
amb l’esperit de renovació modernista, que tanmateix és molt peculiar al món.
L’Urbanisme. Durant el segle XIX, Catalunya experimenta el major creixement
industrial i econòmic de la península, comporta un canvi radical de sistema de
vida i demogràfic. Com exponent més immediat d’aquest fenomen es troba l’urbanisme
de Barcelona. Cal tenir
present que, fins 1854, no es procedeix a l’enderroc de les muralles, sota la
consigna Abajo las murallas!!! que finalitza
el 1873. Aleshores, la ciutadania vivia com des de l’Edat Mitjana, al casc de
Ciutat Vella. El canvi, obeeix a una sèrie de circumstàncies socioeconòmiques,
com ara: la industrialització i l’encaix del pla urbanístic d’Ildefons Cerdà,
l’Eixample de 1860.
L’Arquitectura. A Barcelona, com per la major part de Catalunya,
l’obra de ceràmica, “el totxo”, no es gaire habitual. És a principis del segle
XIX que s’imposa definitivament. Les tècniques de construcció tradicionals,
empraven la pedra per als fonaments i planta baixa, mentre l’estructura de les
plantes superiors era de <tapiera>, murs gruixuts encofrats de terra premsada; el maó i el totxo de ceràmica
es reservava per a la separació d’embans i en la coberta del terrat o la teula
al teulat. El fet de suplantar la tapiera per l’obra de ceràmica, es deu, a la necessitat
de construcció d’immobles de quatre i cinc plantes o més alçada, amb el propòsit
de guanyar espais, aconseguir estructures lleugeres i obtenir grans espais
industrials. Tanmateix, la ceràmica, abarateix considerablement els costos i aporta
rapidesa; quan s’opta pel canvi, cal tenir present que un sol paleta pot
arribar a col·locar uns 500 totxos diaris. És per aquest motiu que, en pocs
anys, el paisatge urbà es poblà d’edificis de pisos, fàbriques i infraestructures
de ferrocarril, carreteres i viaductes, on el totxo es féu imprescindible. Tot
aquest moviment, s’experimenta a nivell
de tota Europa, i en particular a Anglaterra durant l’època victoriana i el revival del neoclassicisme i
historicisme als Països Baixos, països on la pedra escasseja i el ciment pòrtland
encara no existia: la ceràmica es converteix en el màxim protagonisme de l’arquitectura vuitcentista. Quan viatgem pels
països centre europeus i nòrdics, ens adonem dels magnífics i monumentals
edificis d’obra vista: hospitals, estacions de ferrocarril, ajuntaments i
palaus, entre altres. Sens dubte aquest moviment
regenerador no passa desapercebut per els arquitectes i artistes catalans, ho testifica
l’Exposició Universal del 1888, amb edificis com l’Arc del Triomf, el Castell
dels Tres Dragons, la casa del carrer Carolines de Gaudí i el Gran Hotel
Internacional, de l’arquitecte Domènech i Montaner, de mil places al Passeig de
Colom, construït amb el temps rècord de tres mesos, tot ell amb totxos i ex
profés per la efemèride.
Real Academia de Ciencies i Arts
Les Fàbriques. Per poder cobrir la creixent demanda interior com l’exportació
del país de ceràmica, les terrisseries tradicionals de Barcelona per manca
d’espai, es veuen obligades a mudar-se a l’extraradi: les Corts, Sans, Montjuic,
Esplugues i sobre tot a L’Hospitalet,
on es concentren unes 50 bòviles i fàbriques. Algunes de molt importants, amb
més de 100 treballadors, que ja disposaven de maquinària industrial i d’energia
a vapor. Per donar a l’abast, posseïen de dos a quatre forns, que permetien produir
milers de tones d’obra setmanal. Les empreses més reputades eren: Antonés,
Barrella, Jacint Figueras, Romeu Escofet, Josep Boada, Rosals, Cosme Toda, Batllori,
Cucurny i Oliveras, Pujol i Bausis. Cal tenir presents, els edificis de l’Eixample
barceloní, encara que no ho sembli, perquè les façanes estan arrebossades, no
obstant estan construïts, tan l’exterior com l’interior i terrats amb totxo
massís, maó, rajoles i toves. També els terres del pisos eren de rajoles premsades
de diversos colors. Producció es pot estimar en milions de peces anuals.
Terra cuita. D’etimologia del llatí terra
cocta, es transforma a l’italià terracota, significa escultura de terra cuita. Material
de color vermell sense envernissar, aplicat a elements ornamentals com ara: grans
escultures públiques, fonts de jardí, testos, balustres i altres. Però en
aquest cas en concret, el que ens interessa són les terracotes aplicades a les
façanes com a element decoratiu. La tècnica de producció de la terra cuita, consisteix
en la tècnica del motllo de guix. L’escultor modela l’original sobre el que
s’extreu el motllo (negatiu), que es reomple amb argila per premuda i una
vegada desemmotllat s’obté la peça (positiu) i es cou. Una vegada produïda la
terra cuita, aquesta s’aplica dintre de l’arrebossat o sobreposada a la façana.
Les primeres terra cuites de Barcelona, es troben en els edificis de la primera
meitat de segle, al voltant del Barri Gòtic, en el Raval i les Rambles. Can
Xifré (7 Portes), sembla ser un dels primers, construït el 1840 i el més emblemàtic,
pels plafons dels putti, els medallons
dels descobridors d’Amèrica -ja que Xifré era un indiano-, capitells, i sobre
tot el conjunt escultòric del fris central. També en trobem al Teatre
Principal, construït al 1847 i a la Plaça Reial de 1859, com molts altres edificis
de La Rambla, el carrer Ferran i voltants.
L’art de la terracota. El segle XIX, es considera l’època daurada de l’escultura
en general, es posa de moda, se n’executen de marbre, pedra, bronze, ferro,
fusta i sobretot en ceràmica. Per aquest motiu sorgeix una generació important d’escultors,
alguns del quals foren a estudiar a l’Escola de Nobles Arts de Roma, pensionats
per l’Escola Gratuïta de Disseny (1775), i l’Escola d’Arts Nobles “Llotja” (1800),
de Barcelona. Damià Campeny arriba a Roma el 1834, com Pelegrí Clavé, Francesc
Cerdà, Lluis Vermell, Antoni Solà i Arnau
Bellalta, per posteriorment exercir de mestres de modelat a les escoles d’art. Igualment
a Barcelona, s’hi trobaven escultors italians entre ells Fatigali i Pero Perozzini.
Els escultors, per guanyar-se la vida, treballaven indistintament en diversos
taller i fàbriques, com amb tota mena d’escultures: pessebres, imatges
religioses, funeràries, monuments públics, bustos per encàrrec i evidentment a
les fàbriques especialitzades en terracota, como ara: Josep Antonés, Casa Massana,
Tarrés i Ribaiga, Escofet i a Sabadell Josep Escaiola.
Can Xifré
Can Xifré. Robert Cabeza. Dibuix sobre paper Canson.
Mas Ricart. Dels molts edificis que he vist amb terra cuita, el més espectacular,
artístic, interessant i monumental, sense cap dubte és el Mas Ricart. No es
troba a Barcelona, sinó a La Plana de Vic, a la Masia de Can Ricart, localitat
de Malla. Es tracta d’una masia construïda entorn al 1860, del que cal destacar
la façana excepcional, tota ella revestida per centenars de peces de terracota esculpides
magistralment i en un relleu profund perfecte, ens ve a indicar que les peces
foren produïdes en una de les millors fàbriques i exclusivament per a l’ocasió,
ja que he trobat peces similar però no iguals. L’edifici, consta de planta
baixa i dues superiors. Com es pot observar cadascuna conté una immensa
galeria, dividida per 6 columnes, amb 14 arcades geminades apuntades, d’estil neogòtic,
totes revestides de dalt a baix. Entre les dues plantes, dues balustrades corregudes
admirables. Però, per si no fos suficient, la part superior de l’edifici es
troba rematada per un fris amb plafons de festonat.
Sobre el fris, una doble cornisa composta per quantitat de peces, a més
sostingudes per mènsules. Sobre tot aquest aparell d’obra, encara sobresurt una
tercera balustrada que remata l’edifici. Com si es tractés d’una diadema al
centre, sobresurt a mode de frontispici amb escultures mitològiques: dos lleons
alats, envoltats de fulles d’acant i un floró central. A més a més, a cada extrem
lateral, es troben dos baixos relleus amb personatges i al·legories medievals.
Tant mateix, per rematar els panys de paret laterals de les cantonades, quatre
plafons en franja vertical, representatius de motius populars, amb referències
als treballs del camp: eines i estris.
Tot aquest meravellós conjunt de Mas Ricart a grosso modo conté prop d’un miler de peces de tota mida i formes: 200 balustres i unes altres tantes peces a les arcades; vora 100 mènsules, 22 medallons grans, 16 florons, 24 arcades, 200 peces a les cornises; 15 plafons rectangulars al llar del fris, 25 capitells, 230 balustres, 4 baix relleus, etc. Si s’observa amb minuciositat el conjunt escultòric, es fàcil d’imaginar la complexitat d’obra i d’estudis que calgué executar: plànols, dibuixos, maquetes, croquis, escultures, motllos, terracotes. Per efectuar aquesta sublim obra d’art, es precisava tantmateix, de tot un equip dels millor professionals, com ara arquitecte, dibuixant, escultors, modelistes i paletes. Per poder obtenir els múltiples motius decoratius, era precís consultar quantitat de gravats, llibres d’art i arquitectura. El muntatge d’aquest trencaclosques a la façana, també deuria ser tot un espectacle, fins arribar a encabir a la perfecció aquests centenars de peces, portades a l’obra prefabricades i col·locar-les en aquelles altures.
Sí rica és l’ornamentació,
no ho és menys la d’estils i la simbologia representada; des del neoclàssic, l’historicista,
naturalista i realista, propis de l’època, acompanyats de referències mitològiques,
com les al·legories significatives del barroc. Es realment paradigmàtic, que una
obra d’art monumental com aquesta, fins ara, ha pogut passar desapercebuda per historiadors
i crítics d’art, així com pels ceramòlegs.
Material i història
que tractarem d’estudiar més abastament: la família encarregà l’obra, els possibles
artistes, la fàbrica i la simbologia de cadascun dels motius representats.
Bibliografia:
Armand
Tabernero i Emili Sempere. La terra cuita arquitectònica protagonista
ornamental de l’arquitectura a la ciutat de Barcelona. Terrart (nº44), Ed.
ACC, Barcelona.
Jordi
Pablo, “Sentit”. 1986. Terres Cuites: La producció
ceràmica L’Hospitalet i el seu entorn. Museu d’Història de l’Hospitalet.
Carlos
Cid Priego. 1998. La vida y la obra del
escultor neoclasico Damià Campeny i Estrany. Biblioteca
de Catalunya-Caixa Laietana, Barcelona-Mataró.
Judit
Subirachs i Burgaya. 1994. L’escultura del segle XIX a Catalunya. Publicacions
Abadia de Montserrat. Biblioteca Abad Oliva. Barcelona.
Feliu
Elias. 1928. Escultura moderna. Editorial Barc
Subscriure's a:
Missatges (Atom)